Li agraeixo l’honestedat, i que, de retruc, m’hi hagi fet rumiar.

Agraeixo a Carme Forcadell que hagi tingut l’honestedat de reconèixer que estar tancada a la presó li provoca ràbia, un dels sentiments que el feliçonisme imperant té més vetats. Li agraeixo l’honestedat, i que, de retruc, m’hi hagi fet rumiar.

Perquè la de ràbia és una familieta escassa, de pocs membres (no arriben a la dotzena) però amb un cert interès. L’origen és llatí i no té cap misteri, i de fet n’hi ha tres o quatre de perfectament adaptats a la nostra vida quotidiana: enrabiar-se o enrabiada, per exemple, que els pares de canalla petita han de fer anar força habitualment.

També tenim l’adjectiu ràbic, que tot sol no, però precedit del prefix anti- també hem vist una pila de vegades, per exemple a la famosíssima vacuna antiràbica (amb una sola R, per ara). Però de seguida apareixen les curiositats. La primera és el diminutiu rabiola, que fa referència precisament a una enrabiada de criatura, però que jo fa anys i panys que no sento enlloc. I em sembla una llàstima, perquè és un mot d’allò més expressiu.

A continuació, el xocant verb rabiar. El diccionari en defineix així les tres accepcions: “Estar enrabiat”, “patir intensament” i “desitjar alguna cosa amb vehemència”, però confesso que encara l’he sentit menys que l’anterior, i jo mateix no em puc imaginar conjugant-lo. Em fa ben bé la impressió que és un d’aquells mots que han quedat al diccionari perquè ningú s’ha adonat que hi és.

Un parell de curiositats més, va. No, tres. La primera, que els adjectius rabiós i rabiüt poden ser sinònims, però no sempre: el primer el fem servir més aviat per descriure l’estat d’ànim (“Està rabiós perquè li han tombat la Superlliga”) i el segon al caràcter (“No la burxis que és rabiüda de mena i encara et tocarà rebre”). La segona, que també existeix el substantiu rabior, això sí, amb el curiós significat de “molèstia produïda per una picor forta, un dolor intens, etc.”. Vosaltres el coneixíeu? La tercera i última també és un substantiu, però un puntet més exòtic: rabietat. Amb la peculiaritat que tant pot ser sinònim de ràbia com de rabior. No l’acabo de veure clara, aquesta dualitat, i tal vegada això explicaria que no hagi tingut gota de fortuna. Si la presidenta del Parlament destituïda hagués declarat que allò que sent tancada rere els barrots és rabietat segurament ho hauríem hagut de llegir dues vegades.

Esperem, tanmateix, que no li calgui denunciar gaire més ni una cosa ni l’altra, i que la legítima ràbia que l’amara serveixi per condemnar els autors d’aquesta ignomínia democràtica.