Edició Osona i Ripollès
Tria la teva edició predeterminada
Edició Vallès Oriental

Racisme i empatia a la societat occidental (i II)

Que siguem capaços de sentir més empatia amb uns ciutadans que no pas amb uns altres és un greu dèficit de la qualitat de la nostra moral col·lectiva

Explicava a la primera part d’aquest article fins a quin punt ens costa, com a societat occidental d’individus blancs del Primer Món, sentir empatia amb ciutadans del Tercer Món amb la mateixa intensitat que ara, posem per cas, amb els d’Ucraïna.

Només qui hagi conviscut amb els afectats, qui hagi visitat un camp de refugiats, qui hagi vist des de prop les conseqüències de l’escassedat d’aigua i d’aliments, de serveis higiènics, de calefacció, de medicines i de personal sanitari, amb l’escola més propera a quilòmetres de distància i sense cap mitjà de transport a l’abast, qui hagi vist nens de 10 o 12 anys obligats a empunyar armes de foc és capaç, potser, de fer-se càrrec, una mica més, del drama profund que afecta aquelles persones. Però des d’aquí, des d’una vida benestant que en res s’assembla a la seva, per molt que siguem conscients que són éssers humans que pateixen, per molt que estiguem plenament convençuts que tenen tant dret a una vida digna com nosaltres, per molt que sapiguem que senten dolor, pena i desconsol amb la mateixa intensitat que nosaltres i, malgrat que ens sentim –i és clar que sí!–, indubtablement, colpits per la seva dissort, ens és difícil arribar a comprendre del tot l’abast del seu sentiment, la seva pèrdua, la seva manca d’horitzó… Perquè, des del sofà de casa, no som capaços d’imaginar, si més no, en tota la seva dimensió, la profunda tragèdia vital que travessen.

I no ho oblidem: el color de la pell. Una diferència ben banal, però que resulta fonamental perquè, encara que no vulguem, sovint actua com un estigma, com un senyal indeleble que, potser sense adonar-nos-en, ens posa sobre avís i dibuixa una ratlla gruixuda entre l’ells i el nosaltres.

L’altre dia, parlava amb una persona que em consta que ha fet gestos concrets en favor dels desplaçats d’Ucraïna que, ben de bona fe, deia, a propòsit de les persones que havia acollit a casa seva, una cosa semblant a: “Si és que són com nosaltres! Perquè, mira…, els de l’Àfrica, una mica, ja estan acostumats a aquestes coses, però aquesta gent…?, Pobra…!”

I és que és exactament això: “Els de l’Àfrica” ja estan acostumats a patir. I nosaltres estem acostumats a veure’ls patir. És el que toca… És que, en el fons, pensem que la seva pèrdua no és tan gran? Que no se’n senten tant com nosaltres, de les penalitats? És que trobem que la seva situació de partença és tan infame que trobem que no la deuen acusar tant perquè qui no té res ja no pot perdre gran cosa? I la pròpia vida?, i els éssers estimats?, i la pròpia salut?, i la llibertat?, i l’esperança?, i l’alegria?, i la quotidianitat assumida?, i la dignitat?… Pensem-hi. És això? Perquè, si és això, és racisme en l’estat més pur. És un racisme latent, un racisme que potser no acabem de percebre, del qual, per tant, potser no som del tot conscients. Però és racisme. Sens dubte.

És el racisme d’una persona blanca del Primer Món que passa per no ser racista i que, amb tota probabilitat, no vol ser-ho, que creu que no ho és i que se’n sent orgullosa, de no ser-ho. Perquè, segurament, aquesta persona també lamentava sincerament la situació dels qui anomenava “els de l’Àfrica”. Però per a ells, podia assumir-la perquè trobava que era el seu paisatge habitual. En canvi, per als ucraïnesos, no. A parer meu, aquella assumpció, potser no del tot meditada, tenia molt a veure amb el fet que no era capaç de fer-se ben bé càrrec de les dramàtiques característiques del patiment d’aquelles persones, un patiment que només veiem per televisió o en pel·lícules de ficció, un patiment, per tant, que no som del tot capaços d’imaginar quan aquest és real i, per tant, segurament, tampoc de comprendre’l en tota la seva dimensió.

Que siguem capaços de sentir més empatia amb uns ciutadans que no pas amb uns altres i que ho trobem normal és un greu dèficit de la nostra manera de viure, de les característiques de la nostra societat i també de la qualitat de la nostra moral col·lectiva. Que ens hàgim abocat als ucraïnesos i no ho hàgim fet amb altres persones que pateixen i han patit tant o més que ells ens hauria de fer reflexionar seriosament.

Hauríem de fer el possible, doncs, per mirar de revertir col·lectivament un sentiment que m’avergonyeix com a membre d’aquesta societat, un dèficit important en la manera de sentir dels ciutadans benestants del Primer Món, una afortunada minoria, sobre la Terra, per cert, que no ha fet res especial per merèixer aquesta sort.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Creu que s’hauria de fer que no quedessin setmanes amb dies festius i laborales intercalats?

En aquesta enquesta han votat 143 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't