El Sant Jordi de 1983 es va fer la primera emissió de Ràdio Silenci a la Garriga

El Sant Jordi de 1983 es va fer la primera emissió de Ràdio Silenci a la Garriga. Però no va ser fins al primer debat dels candidats a les eleccions municipals que la ràdio no va emetre regularment de divendres a diumenge. Després de molts anys, el poble tornava a tenir una emissora pròpia. Durant el franquisme, la Falange havia tingut una emissora on ara hi ha el Casal d’Avis, que més endavant va funcionar sota el paraigua de la parròquia. Aquells anys 80 eren anys grisos, correcció de l’Estat en els moviments democratitzadors amb el cop de Tejero, molt atur, els joves no vèiem futur i la droga, sobretot l’heroïna introduïda voluntàriament pel règim, que corria com el sidral de l’Estanc de la Plaça, en determinats entorns. Jo feia de pagès a la masia de Can Busquets i tenia parada el dissabte al mercat darrere de La Caixa. Durant la setmana alternava les feines de pagès amb la facultat de Biologia. Val a dir també que la universitat era un pou de depressió, però permetia entrar en contacte amb els moviments antimilitaristes, ecologistes i àcrates de l’època. Hi estava compromès del tot. Fou en una d’aquelles nits al bar Glaciar de la plaça Reial de Barcelona que en Martos i en Joan comentaven que havien posat en marxa Ràdio Montnegre, l’emissora de la Batllòria. En Martos, estudiant de Telecos, i en Joan, d’Història, sempre anaven avançats en avantguarda. Deien: “Podem estripar i cagar-nos en tot per antena.” Amb aquesta idea al cap, amb la tònica d’avorriment que s’estenia a la barra dels dissabtes en el bar La Plaça, ho vaig deixar anar: “Ei! Per què no muntem una ràdio? Així podríem disposar de local i estripar el que es pugui. Això no hi ha qui ho aguanti.” Agustí Pagespetit, Anna Cruells, Jordi Aspa, Isabel Llimargas i Àngel Alerm ens posàrem en marxa, ja érem prou gent per demanar uns quartos a l’alcaldessa Núria Albó. En aquell moment s’esgotava la legislatura de la Unió d’Esquerres Garriguenques, Albó no volia repetir la coalició i planejava presentar llista única del PSC. No va costa gaire convèncer-la, la petició va ser: “Volem fer una emissora municipal –era moda a molts pobles–, necessitem un local i diners per als equips.” I el ganxo? “En campanya electoral volem emetre un debat.” Ella sabia que això l’afavoriria i nosaltres sabíem que era un bon moment. Van caure 25.000 pessetes i en Jordi Aspa, l’Agustí Pagespetit i jo mateix vam obrir un compte a Caixa Manlleu. El local proposat provisionalment fou les golfes de Can Sala. Per a nosaltres era perfecte. Els diners només donaven per a una emissora, un parell de platines i la resta de material, micròfons i cables. Tot ho vàrem comprar d’estranquis. De la reforma del local, ja ens n’espavilaríem. L’Agustí coneixia un personatge del Figueró, en Miquel Àngel Borràs, que es va incorporar ràpidament. El seu dinamisme va ser cabdal, tot i ser més gran que nosaltres. I ja anava bé perquè ens donava una certa imatge, va connectar amb gent del sector dels radioaficionats i ens va fer conèixer un personatge que tenia un local al barri de la Mina, a Sant Adrià del Besòs. Vàrem baixar-hi amb el 4L de l’Agustí i amb en Miquel Àngel. Tota una experiència: el local era en un carrer que feia por, es baixaven unes escales i s’entrava en un magatzem tot ple de material electrònic, la procedència del qual no la preguntessis pas. I el més divertit: les parets eren plenes de pòsters de la Lliga Antitaurina. Era la cèl·lula animalista de Barcelona! Vam lliurar la pasta i vam fotre el camp a tot drap pels carrers de la Mina. Finalment, però, no va servir de gaire res. Fou en Verdaguer, de la botiga d’electrodomèstics, qui ens ho va arreglar tot. L’Àngel, que en aquell moment era discjòquei de la discoteca Aigua, molt de moda llavors a l’antiga N-152, va treure molt bé de preu platines i resta d’estris dels seus contactes a les botigues d’importació asiàtica de la Barceloneta. Llavors, però, calien fer les reformes de les golfes de Can Sala, instal·lar-hi el locutori, la insonorització i tot plegat. No en teníem ni idea. Un dia de reunió amb les finestres obertes, però, el matrimoni de Toni de Buen i Mercè Pauroig que els teníem al pis de davant, a l’altre costat del carrer Samalús, ens criden: “Què foteu aquí dalt?” I no s’ho van pensar dos cops: ja teníem en Toni i la Mercè ajudant professionalment en la reforma. Tot espontani, cooperació mútua. ELS PIONERS A LES ONES De mica en mica, es van anar incorporant moltes persones que aportaren el seu coneixement, temps, suport, art i il·lusions: en Josep Catalan, meteoròleg; en Jordi Sànchez, un dels primers tècnics de so, i mentre escric aquest article m’assabento del traspàs de la Mercè, bona gent que ens han deixat. Recordo també l’Anna Crusat, en Miguel de Carmen, que els dissabtes feia un programa de flamenc impressionant, en Pep Miró i en Manel Porter, que estripaven fins a treure de polleguera els puritans del poble els diumenges al vespre, l’Araceli Trenchs, etcètera. Evidentment, el debat d’aquelles eleccions municipals va ser favorable a la Núria Albó i al PSC, que va guanyar per majoria absoluta. Nosaltres ja teníem emissora i local. Però, com tot, arribaren els problemes. Un dels fets d’aquella legislatura va marcar el trencament amb el poder municipal: els socialistes de la comarca buscaven l’emplaçament per a un abocador municipal i van escollir, amb el suport de l’alcaldessa, l’emplaçament de l’antiga sorrera de la Passola, on hi havia –o hi ha encara– una casa de barrets. Un dia de tancament al bar La Plaça, vaig fer una pintada a la façana de l’ajuntament: “Abocador, no!” I tot es va precipitar. Amb relació als fets, Albó va publicar a la premsa comarcal que “aquest noi és més verd que els verds”. Jo emetia les tardes del dissabte un programa que es deia Vallès Oriental i era un espai clarament polític, ecologista, antimilitarista i independentista, però sobretot de denúncia. Les pressions de l’Ajuntament no es van fer esperar i, en una reunió, els membres de l’emissora van decidir per àmplia majoria la continuïtat de la ràdio i evitar l’enfrontament amb el Consistori, posició que jo no defensava. Per tant, vaig dimitir i vaig abandonar la ràdio. No hi va haver gaire mal rotllo entre nosaltres, no va ser pas una marxa traumàtica. Cal dir que Núria Albó va perdre les següents eleccions del 1987 per 117 vots i les va guanyar Alfred Vilar, que estaria 16 anys d’alcalde. I un detall final: el logotip de Ràdio Silenci el va pintar en Manel Porter i el nom ve de la plaça del Silenci, vam pensar que una mica de dadaisme també anava bé al projecte.

El Sant Jordi de 1983 es va fer la primera emissió de Ràdio Silenci a la Garriga

Ràdio Silenci, una visió subjectiva dels inicis