Em pregunto si mai més tornaré a pensar en atrocictats sense imaginar, en primer lloc, com patirien els meus fills

Seguim minut a minut la guerra entre Israel i Palestina. Més de 6.500 palestins han mort pels bombardejos israelians, 700 en una sola nit. Penso que és tot el meu poble sencer. 17.000 ferits són gairebé tot Manlleu. Potser al final moriran 2 milions de persones irremeiablement. Quan comença una guerra sembla que no es pugui fer gaire més que seguir endavant amb la guerra. Des que tinc memòria històrica -i això és des de la Guerra dels Balcans- que la ‘comunitat internacional’ ha brillat per la seva inoperància en les pitjors crisis. Una vegada més, Europa s’ho mira. Definitivament, le Congrès ne marche pas. La dissociació entre la realitat de la guerra i la nostra rutina torna a ser inassumible. Sembla que no puguin conviure en el mateix pla temporal. Avui hem vist un altre cop cossos ensangonats tirats per terra a les notícies. Poc abans havia acabat el dia amb un atac de riure dels meus fills que els ha fet venir el singlot. “Soc un pare europeu assegut a la meva butaca, una guerra és el pitjor imaginable, sobretot si la perds”, escriu en Toni Sala. És això: soc una mare europea que llegeix de la guerra i que no sap què fer-ne, de tot això terrorífic que rep. Em pregunto si mai més tornaré a pensar en atrocitats sense imaginar, en primer lloc, com patirien els meus fills si. La immediatesa dels mitjans i les plataformes ens ha abocat a un estrès informatiu indigerible. El timeline és una altra demostració que existeixen dimensions irreconciliables de banalitat i crucialitat; esclar que tot és banal al costat dels míssils. En aquest cantó de món, l’Eurocambra acaba de sortir amb la proposta de regular la capacitat d’addicció que tenen les xarxes. És a dir, que no et puguin bombardejar amb missatges, que no et puguin drogar amb vídeos infinits, que hi hagi protocols de bloqueig per als menors. Sempre s’ha dit que no es poden posar portes al camp però, davant la pandèmia global de malalties mentals, han descobert que tampoc costaria tant, perquè només depèn de quatre empreses mal comptades. Així que resulta que sí que es poden posar portes al camp: no paguem ja per plantar el parasol a Aiguablava i passejar pels gorgs de Les Planes d’Hostoles? La majoria de vegades només és qüestió de posar-hi un preu.

Em pregunto si mai més tornaré a pensar en atrocictats sense imaginar, en primer lloc, com patirien els meus fills

Realitats paral·leles