Recordem els moments, els espais i les persones perquè ens hi han lligat emocions, perquè ens hi ha lligat la vida.

Heu vist el vídeo que corre per les xarxes on l’exballarina Marta C. González, malalta d’Alzheimer, escolta El llac dels cignes de Txaikovski i tot el seu cos desperta amb la música, i imita els gestos tan sabuts i tan ballats, i es mou de manera espontània, connectant la melodia amb els records dels moviments que feia als anys 60 quan era primera ballarina del Ballet de la Ciutat de Nova York? Si no l’heu vist, busqueu-lo perquè emociona. És preciós. És tan bonic. No estan els temps com per anar menystenint les coses boniques de la vida, així que podeu anar directes a la web de l’organització Música para Despertar i us hi podeu embadalir. I deixar anar la llagrimeta, també.
La Marta, amb Alzheimer, de manera gairebé involuntària, repeteix els moviments que feia quan ballava aquesta peça. Les mans, els braços, fins la cara i la mirada es connecten de manera gairebé màgica dins seu i uneix present i passat i lligant records i vida també al fil de les notes musicals. Jo no hi entenc gens, d’Alzheimer. Per sort, les meves persones més grans no l’han patit i en desconec els efectes devastadors que, per sort, només puc imaginar. Tampoc hi entenc de música, mala sort la meva, però alguna cosa em diu que té lògica que l’associació Música para Despertar cregui que la música pot ser una teràpia contra la demència, contra l’Alzheimer, contra la pèrdua de la memòria. La música és emoció. I crec que no hi ha res que ens desperti més els records que l’emoció que hi vinculem.
Recordem perquè sentim. Perquè hem sentit. Recordem els moments, els espais i les persones perquè ens hi han lligat emocions, perquè ens hi ha lligat la vida. Tant que, a vegades, ens quedem totalment atrapats en aquells records i no deixem que la vida avanci. I crec que hi ha dues coses que connecten amb les emocions d’una manera directa, implacable: les olors i la música. Si la música, com a la Marta, a més, ens va omplir d’emocions, ens va omplir la vida de vida, quina porta més directa podem trobar al record? A aquell moment?
A vegades als de casa, mig rient i en broma –jo que soc de deixar-me les cafeteres i les olles al foc, els llums oberts i les claus no sé pas on– els dic que quan m’oblidi de tot d’una manera definitiva espero no descuidar-me que els estimo. I m’adono, mirant la Marta ballar, que no és de broma que els ho dic. Que no vull, mai, que la memòria se’m quedi sense emoció, sense amor.