Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Soc en un indret illenc dels Països Catalans. La llum, el mar i el vent condicionen la vida i el paisatge. Arbusts, ullastres, parets de pedra seca. Si pots eludir les llengües estrangeres, sempre respectables, sents la música de la parla menorquina; les dones que rallen a la fresca del capvespre amb parets blanques de fons, sovint trencades per una porta o una finestra d’un verd d’enyorança. Alguns teulats han amagat llur color original per vestir-se d’aquell blanc que apaivaga el sol.

La família em du a la platja. Procuro ensorrar-me al menys possible. L’aigua és el millor. Un net entremaliat s’ha allunyat de nosaltres. Xipolleja a prop d’un grup de joves adolescents; segur que escolta el que enraonen. No trigo gaire a acostar-m’hi trepitjant l’aigua que puja i baixa fent que els peus se m’ensorrin i tornin a aparèixer. Me’l miro encuriosit. Sense immutar-se, però assenyalant el grupet que té al darrere amb el polze, em diu: “Són pavos”. Tot tornant-nos-en cap a el lloc de la família, em comenta: “Has vist aquells pavos?” “Són una mica tontos”, li responc. Ves a saber el que deu haver sentit… Al cap d’una estona el net entremaliat s’entorna cap al grup de joves i els engalta: “El meu iaio diu que sou tontos.” A mi m’agafa pressa per marxar, malgrat que sembla que el grup d’adolescents no s’ha immutat; deuen tenir una conversa interessant que res no els fa distreure. Jo, vinga espolsar-me la sorra dels peus; la cadira plegable impedeix que se m’enganxi més amunt. Els bastó es clava a la sorra i tot ranquejant arribo a terra ferma.

Tarda de museu. Conec de fa anys la història i prehistòria de l’illa. He visitat poblats talaiòtics però me’n falten alguns. Tinc un bon llibre per ampliar-ne el meu coneixement. Un museu sempre és interessant i, si es pot visitar amb calma seient de tant en tant, encara més. De visitants som la meva esposa, jo i un jove amb motxilla. Empleats que hem vist: dos a la recepció i dos vigilants rondant per les sales del museu. Hi ha nombroses peces trobades de totes les civilitzacions que han passat per l’illa. Justeta la part dedicada a les èpoques protalaiòtica, talaiòtica i posttalaiòtica. Sempre descobreixes quelcom de nou. El que sí que he comprovat fefaentment és que en aquest museu la cultura és molt segura. El noi de la motxilla només l’hem vist un parell de vegades i als vigilants, no gaires més.

A la porta del museu ens venen a recollir uns fills amb el net, aquest expert en creperies. Ens du a una del segle XIX que probablement és la més antiga de Maó. No hi ha com anar guiat pels nets per descobrir coses interessants, en aquest cas unes delicioses creps, bona orxata i asseguts defora en un carreró tranquil on fins i tot hi ha una llibreria de llibres infantils i juvenils. Ara bé, per llibreria la Catalana que, com sempre que arribo a un poble o ciutat, és el primer que visito, una llibreria, i mai no en surto sense un parell de llibres, com a mínim.

LA CASA DE VACANCES
La casa on hem passat aquest dies té una ampla terrassa damunt d’unes roques on, a uns 10 o 12 metres, hi trenquen les onades del mar. Quan aquest està picat el trencament aixeca unes escumes blanques al llarg de tota la costa rocosa que es pot abastar. L’escuma blanca que salta fruit dels cops del mar té alçàries i formes semblants però mai exactament iguals. Passa com a l’hivern a la llar de foc; les flames s’assemblen però no n’hi ha dues d’iguals. Totes dues visions són encisadores; t’hi pots passar hores sense adonar-te’n. Qui ho diria? L’hivern i l’estiu et poden distreure amb diferents colors: el blanc de l’escuma que salta quan trenquen les onades del mar i la gamma de colors de les flames de la llar de foc que van des del vermell més intens fins al groc suau, passant per taronges, liles, blaus o rosats.

Les roques del davant tenen formes capricioses: punxegudes, poroses; algunes poques, una mica planes, t’hi permeten seure. En alguns racons el mar més brau hi ha deixat sorra i ha format una petita platja que no dona per a més de quatre persones. El que més atrau la gent, inclosos els membres més agosarats de la família, són les parts on les roques deixen entrar el mar formant petites o enormes banyeres. Llançar-s’hi des de les roques és fàcil, tornar a pujar no tant. Fa anys ho vaig provar una vegada i no hi he tornat, tot i que aquí no t’empastifes de sorra.

Les nits davant del mar són relaxants. L‘hora més dolça de la jornada comença quan el sol se’n va i l’agressiva lluminositat del conjunt de mar i cel dona pas a uns tons suaus que degraden del blau cobalt al gris plom tot oferint una imatge de serenor només trencada per les llumetes d’alguns vaixells i l’ullet que va fent el far de l’illa d’enfront. Cau el dia i apareix la nit; llavors la vista se’n va cap al cel curull d’estrelles que només difumina la llum de la lluna que es va enlairant.

La nit vigília de Sant Jaume era de lluna plena però els núvols en van amagar la sortida darrere la línia de l’horitzó, fins que una finestreta al cel la va deixar veure sencera, una mica entelada i bastant amunt. Durant una bona estona va jugar a cuc i amagar. Les onades trencaven estrepitosament contra les roques, se sentien més que no pas es veien. Només quan la lluna treia el nas els esquitxos d’escuma es veien amb un color blanc impregnat d’un cert dramatisme.

De sobte, una llumeta blava fa dibuixos damunt del mar. No és gaire lluny, és la punta de la canya del pescador que en plena nit desafia les roques i les envestides del mar. Com cada nit, abans d’anar a dormir, dono unes voltes a l’entorn de la casa i se’m passen els mals que em podien llevar la son. Fa estona que la lluna s’ha tornat a amagar. No hi fa res, respiro profundament i m’arriben els aires del mar i de l’interior de l’illa. Ja al llit sento la música del rallar d’aquelles dones. Som a Menorca, una joia de la Mediterrània i dels Països Catalans.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Cal recuperar l’ús de la mascareta en interiors?

En aquesta enquesta han votat 748 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.