Recuperar la humanitat
Fa sol i surto de la floristeria on, després de xerrar llarga estona amb la florista i comprar-me un ram d’estrelítzies, trobo una amiga metgessa. No és l’única sanitària que conec però sí que és de les que parla més clar. Està vacunada i assegura que funciona i que sort en tindrem i que s’ha d’accelerar els procés, que això de la Unió Europea ens està alentint més del compte. També diu que de pandèmies mundials en toca una cada 100 anys i que ens ha tocat i que, per sort, ja hem fet més de mig camí, que duren dos anys i que, mira, ja n’hem commemorat –pesats– el primer aniversari i que fa baixada.
Em pregunta què fem i li dic que estic feliç perquè per Setmana Santa i amb la meva bombolla de convivència –que sí, és gran, però només és una– marxem a veure el mar. Que l’enyoro tant, el mar, que gairebé em fa mal. Veig que arrufa el nas i li reconec que ja entenc que el criteri sanitari ha de primar sobre el criteri econòmic, però que jo tinc moltes ganes d’anar a dinar fora i que si això em fa ser mala persona als seus ulls especialitzats que em perdoni, però que enyoro la vida d’abans d’una manera tan i tan sentida, ja, que tot i que gairebé hi visqui com abans sé que no és com abans i que em perdoni.
Em respon que no m’ha de perdonar res i que ella no parla de criteris mèdics o criteris econòmics, que no són els eixos que la fan pensar si la cosa es va superant o no, que ella troba a faltar que se’n parli, simplement, d’humanitat, d’un criteri humà. Em diu –i noto com li afecta– que fa més d’un any que no veu cap familiar d’un pacient cara a cara, que no pot dir-li, mirant als ulls d’un fill, que el seu pare ha mort o que se’n sortirà, que només és una veu, al telèfon.
Em parla que, d’alguna manera, els hospitals i els CAP estan més tancats que no pas oberts. I matiso: estan oberts i plens i en funcionament. Ella es referia a un tancat no a la cura física dels malalts, sinó al seu acompanyament, a la seva cura emocional. Tancat als altres, als acompanyants, als que ajuden els pacients per afrontar una operació, una recuperació, una malaltia: la família, els amics, els que són allà. S’entra sol als hospitals si t’operen i la família sap com ha anat tot perquè la metgessa et truca i t’ho explica.
Jo vaig acompanyar fa poc la meva mare a una petita intervenció senzilla i vaig esperar al cotxe –és cert– i em van trucar perquè la recollís. Res més.
Recuperar el contacte humà, recuperar la conversa, la cura, la mirada entre el malalt i el familiar, entre el metge i el malalt, entre el metge i el familiar hauria de ser l’indicador de si ens en sortim o no. Sanitat versus economia obviant la humanitat pel mig.
Em vaig acomiadar d’ella amb aquesta reflexió sobrevolant-me. Una no sap res de les coses fins que les viu de ple. He decidit no queixar-me més de res relacionat amb la crisi de la Covid a la feina o a casa i donar gràcies que no he hagut de dir adéu a ningú sense poder agafar-li la mà.