Cal que el català esdevingui necessari. Avui es pot viure còmodament a Catalunya sense parlar ni entendre català

No fa gaires dies, s’ha publicat l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) amb dades de la població de 15 anys o més de 2023 i el resultat, com ja imaginàvem, no és gaire esperançador.

La part de la població que usa habitualment el català és només el 32,2%. Poc engrescador, oi? Doncs és que el 2018, era el 36,1% i el 2003 passava del 46%. Això dibuixa una clara línia descendent durant un període prolongat i, per tant, es pot considerar una ferma tendència. En 15 anys, 14 punts perduts.

La franja d’edat on el descens és més acusat és la dels menors de 30 anys i els que ofereixen un valor més alt són els de més de 64, que no arriben ni a la meitat de la població (40,6%). Una senzilla projecció de futur ens diu que, si no s’hi intervé, els valors continuaran caient per raons purament biològiques.

Una altra dada: a Catalunya, hi ha aproximadament 336.000 ciutadans que parlen sempre en català per 1.600.000 que no el fan servir mai. Un desequilibri certament cridaner.

Pel que fa a coneixement, el 93,4% entén el català, el 80,4% és capaç de parlar-lo (no vol pas dir que ho faci), el 84% el sap llegir i el 65,5% és capaç d’escriure’l (no hi ha dades sobre amb quin grau de correcció). Malgrat tot, cap valor que no s’acosti al 100% no hauria de ser acceptable si volem una llengua normal.

La transmissió de pares a fills, en canvi, no registra pèrdues, sinó que es manté i es pot dir que, fins i tot, augmenta. Bona notícia pel que fa a coneixement, però això no assegura que tots aquests catalans de primera llengua la facin servir fora de casa, que és el que realment importa.

Segons aquestes dades, el català se’ns esmuny de les mans com l’aigua quan ens rentem la cara. El català no es morirà en pocs anys, però va pel pedregar i, si no hi intervenim amb contundència continuarà, amb passes de gegant, cap a la residualització. La percepció que cada parlant pot tenir de la vitalitat de la llengua pot ser molt diferent segons el lloc on visqui perquè hi ha situacions molt desiguals, però les zones més desafavorides són, bàsicament, el litoral i el prelitoral i les ciutats més grans. És a dir, on es concentra la major part de la població.

Vol dir això que ens trobem davant d’una situació d’irreversibilitat, en què qualsevol cosa que intentem serà inútil? De cap manera. La situació és, sens dubte, reversible, però també, sens dubte, hem de reconèixer que estem fent tot el contrari del que hauríem de fer si volem revertir-la.

La solució és ben fàcil d’exposar, però reconec que no tan fàcil de posar en pràctica. Ras i curt, cal que el català esdevingui necessari per a viure a Catalunya. Aquest és el quid de la qüestió. El català és una llengua innecessària, supèrflua, prescindible. Avui es pot viure còmodament a Catalunya sense parlar ni entendre català. De solucions, no n’hi ha cap de màgica i, sobretot, cap de senzilla. Per tant, ens toca arromangar-nos i posar fil a l’agulla el més aviat possible.

I el que cal, en primer lloc, és assegurar el coneixement de la llengua. No pas a tothom que vulgui conèixer-la, no: a tothom. Vulgui o no. No oblidem que el coneixement del català és un dret. Però també és un deure (Estatut d’Autonomia de Catalunya, art. 6.2). Caldrà, per tant, revisar la normativa que desplega actualment aquest precepte i mirar de fer-la complir, perquè ara, en bona part, no es compleix i, si convé, elaborar-ne de nova, perquè hi ha aspectes que, certament, queden molt mal coberts.

No podem consentir que el ciutadà s’adreci en català a personal sanitari, a funcionaris d’una oficina de l’Administració estatal, als cossos i forces de seguretat de l’Estat o a un tribunal de Justícia, posem per cas, i se li demani que s’expressi en castellà perquè en català no l’entenen. I el mateix hauria de ser aplicable en un establiment de restauració, a qualsevol comerç o en qualsevol altra situació que es produeixi dins de Catalunya perquè tothom –recordeu: tothom– té el deure de conèixer el català.

Naturalment, això implica oferir una quantitat suficient de cursos perquè tot aquell que no l’hagi pogut aprendre al carrer, li sigui possible fer-ho sense dificultat. Però, segons Òmnium Cultural, actualment hi ha una oferta de tan sols 120.000 places anuals, mentre que la demanda és de dos milions de persones. Un dèficit inassumible.

I, en la mateixa línia d’assegurar el coneixement, cal que l’escola tingui totes les facilitats per ensenyar català als joves. I això exigeix uns docents ben preparats i, sobretot, que tinguin molt clar que han d’adreçar-se als alumnes en català durant tot acte acadèmic, tret de les hores en què s’imparteixi castellà o llengua estrangera i demanar-los que ells tendeixin també a utilitzar-lo. I l’Administració hauria de vetllar seriosament per fer complir aquesta norma a través de la Inspecció, que hauria d’estar amatent a tots els incompliments que es produeixen, que són molts i sancionar-los convenientment.

Cal que els nostres representants polítics deixin de basar el foment de l’ús del català en la seducció, és a dir, en la bona voluntat dels parlants; i comencin a basar-lo en la inducció, és a dir en el compliment de la llei. Talment com fan en castellà, que és, simplement, obligatori i ningú no se n’esquinça els vestits. Per què fa tanta por fer el mateix amb el català? Jo els ho diré: perquè la població catalanoparlant calla. És massa mesella i no s’atreveix a aixecar la veu. I els polítics catalans saben que els catalanoparlants no protestarem gaire fort encara que ells siguin tebis en l’exigència lingüística. I això els surt més a compte electoralment que no pas haver d’enfrontar-se amb els que no compleixen les lleis que fomenten el català, que posaran el crit al cel quan se’ls exigeixi complir la llei, no tan sols a l’escola, sinó en matèria d’etiquetatge i retolació, el que estableix l’Estatut del Consumidor i tants altres preceptes. Com cal també que ens atrevim a exigir que les entitats esportives i de lleure contribueixin activament a eixamplar el coneixement i l’ús de la llengua i que almenys un 50% de l’oferta de cinema i televisió de Catalunya sigui en català i en horaris còmodes.

Els nouvinguts són també una baula importantíssima en aquest procés. I és imprescindible que se’ls integri en català. I ara es fa majoritàriament en castellà. Recordeu que, segons l’Estatut, els nouvinguts, com tothom que viu a Catalunya, no tan sols tenen el deure de conèixer el català, sinó que també hi tenen dret. Per tant, se’ls ha de facilitar l’accés a la llengua, si convé de manera gratuïta, i si és el cas de personal que treballa de cara al públic, obligatòria. Polítiques com les d’Aliança Catalana a Ripoll no fomenten la integració. Qui serà l’immigrant que voldrà esdevenir un català més si els mateixos catalans el volen fer fora? Amb la immigració, s’hi ha de comptar i se l’ha d’acollir.

I una cosa és fonamental: el compromís dels catalanoparlants. Perquè també cal que nosaltres ens adrecem sistemàticament a tothom en català. No és de mala educació parlar en català a algú que parla en castellà. El que és de mala educació és anar a viure en un altre indret on ja hi ha uns costums diferents dels teus, i no tan sols no aprendre la llengua de les persones que t’han acollit, sinó, a més, exigir-los que ells aprenguin la teva i deixin de fer sevir la seva. Això sí que és mala educació. I una barra intolerable!

També haurem d’atrevir-nos a denunciar aquell docent que, tenint l’obligació d’adreçar-se en català a la canalla té la poca vergonya de fer-ho en castellà, i incompleix així la normativa. I haurem de negar-nos a canviar de llengua davant de qui sigui, sempre amb un somriure, quan algú ens digui que no ens entén en català. I atrevir-nos a canviar de comerç, de cafeteria o de restaurant si és el cas per tal que el responsable del negoci entengui que, abans de contractar algú per atendre els clients, ha d’assegurar-se que parla o, si més no, entén perfectament el català. No fer-ho és una falta de respecte intolerable cap als clients catalanoparlants.

Ens queixem sovint de qui fa 30 o 40 anys que viu a Catalunya i no parla mai en català. Però ens hem preguntat si mai n’ha sentit la necessitat? Vostè, per exemple, li ha parlat mai en català de manera sostinguda? Què el pot empènyer, doncs, a fer el pas si tothom fa el mateix? Per a què necessita aprendre català?

No s’hi val a dir que la culpa la té l’Estat. L’Estat no afavorirà mai el català. Això ja ho sabem. Al contrari: si pot, encara l’enfonsarà més. Som nosaltres els qui hem de canviar actituds. No es tracta de fer grans manifestacions, ni grans proclames, ni promulgar lleis que no es compliran, però fan molt bonic. El català no ho necessita, això. El català només necessita gent que el parli. I cada cop que cedim i parlem castellà, perdem una oportunitat única de fer-ho en català.

I tampoc no la tenen els nouvinguts, la culpa. Ells s’emmotllen al que troben. Els de la primera onada, procedents de l’interior de l’Estat, van trobar una situació política idònia per mantenir-se monolingües. Els que van aprendre català van haver de dur a terme un procés de conscienciació que no tothom és capaç de fer. I els que van arribar des de fora de l’Estat, uns quants anys més tard, van trobar una població lingüísticament domesticada que no els ha exigit mai res en aquest sentit i els ha tractat sempre com a estrangers. Mai com a catalans. I, per tant, la majoria ha optat també per la solució més fàcil.

Sé la dificultat que suposa que els catalans fem un acte de conscienciació col·lectiva però si almenys cada ciutadà hi aporta el seu granet de sorra canviant individualment totes aquestes actituds nostres tan dimissionàries, a poc a poc, podrem revertir la situació abans no esdevingui irreversible.