Reflexions a mig camí
Són les 8. Sento aplaudiments i se’m posa la pell de gallina. No reconec si també me’n mereixo algun o si només són per als meus companys que remenen amb la misèria. Dirigir un hospital gairebé comarcal no és fàcil, jo ja fa un parell de mesos que arrossego mal d’esquena, irritabilitat i caparrassa.
Voldria fer més per les persones que acompanyo en el camí complex de l’assistència sanitària i tinc el regust amargant de no arribar-hi. Pateixo quan no arriben les bates impermeables. Quan les màscares FFP2 no són homologades. Quan s’acaben els bastons per fer proves PCR i no en trobes ni a Amazon… Quan veus que has de limitar les vacances, els dies de lliure disposició dels companys que naveguen al teu costat.
Visc saturat d’Excels que tothom demana. El servei d’epidemiologia, l’administració sanitària catalaneta, el Ministerio, els links on registrar informació dels malalts ingressats i els dels espais que ens queden… Fart de protocols que s’actualitzen cada quart d’hora. Companys que s’infecten i emmalalteixen. Persones que malgrat l’estat d’alarma no poden tenir cura dels seus vailets perquè han d’anar a pencar. Peatges d’autopista que tot i que som de serveis essencials no podem deixar de pagar… Hòstia! El meu cotxe em recorda que he passat de 5.000 quilòmetres la revisió que calia i que el quadre de comandament sembla un arbre de Nadal tot ple de llums de colors… Ningú no pot fer-li un cop d’ull?
Rius per no plorar amb el ball de números que ensenyen a la tele. Uns compten les altes dels hospitals però no els trasllats; altres, els positius que ingressen però no els que marxen a fer penitència cap a casa. N’hi ha que tenen uns números espectaculars perquè no fan proves. També n’hi ha que inventen respiradors. I deixeu-me ser políticament incorrecte, però algun d’aquests estris estrambòtics només serveixen per calmar consciències socials. Altres no, de ben segur!
SEMPRE LA GENT
I al final: la gent. Sempre la gent! Els bunyols i el cafè als quals fa dies que ens conviden. I els davantals que cusen homes i dones del cap dret. I les màscares de colors i formes impossibles. Flors, galetes i donatius solidaris… I com se us estima quan se us percep tan a prop!
No oblideu aquests dies, si us plau! Estimeu la feblesa del món sanitari que, passi el que passi, tindreu sempre al vostre costat. Critiqueu els polítics, els administradors dels hospitals, qui vulgueu. Però estimeu sempre des de la netejadora més menuda fins al metge més eminent.
Gràcies per fer de les 8 del vespre l’hora més màgica del dia!