Els refugis sí que eren construccions destinades a acollir fugitius i refugiats

Si sou o heu estat excursionistes és més que probable que el terme refugi us resulti familiar: per als qui ens agrada caminar per les altures, els refugis de muntanya són com una segona casa. I, tanmateix... tanmateix, és ben possible que no us hagi passat mai per la barretina rumiar d’on deu haver sortit el mot. A mi, ho confesso, tampoc, per això comprendreu fàcilment la meva sorpresa quan he descobert que deriva del verb fugir. Fugir... que curiós, oi? És clar, quan anem al Bastiments o al Taga segurament no tenim la sensació de fugir de res –o no gaire conscientment, almenys–, però històricament els refugis sí que eren construccions destinades a acollir fugitius, i també, ves quina coincidència, refugiats: parents per etimologia, i alhora tan diferents. Una relació semblant a la que hi ha entre la fugida, que és voluntària, i la fuita, que no. Finalment, per concloure aquesta tongada de nets curiosos de fugere tenim els dos empestats: el pròfug, que fuig de la justícia i també –si més no fins fa uns quants anys– del servei militar, i el trànsfuga, que ben mirat en seria la versió moderna, en faltar al seu compromís polític. Passem a la banda verbal. A hores d’ara ja no és una sorpresa pels qui seguiu aquesta columna que una bona part dels verbs, com a mínim els d’ús més freqüent, solen generar derivats pel senzill mètode de l’afixació. La família de fugir és curteta (no arriben a la vintena), però això no li impedeix comptar amb tres o quatre d’aquests. D’entrada, defugir i refugiar, que són els coneguts; i després un parell de desconeguts totals com són confugir (‘acudir cercant refugi’, clarament un arcaisme) i enfugir-se, que significa ‘escapar-se’ i que, malgrat que també gasta aires tirantescos, trobo que s’adaptaria molt bé a la vida moderna: “Joves russos declaren que s’enfugiran si els criden a files mentre els ucraïnesos s’enfugen del país per les bombes.” I arribats a aquest punt ja només ens queda, per tenir el retrat complet, els parents extravagants o peculiars. Que en aquest cas també són dos: fugisser, un adjectiu ben eixerit amb una certa tirada cap a la lírica (un estel fugisser, tot i que també podríem parlar, per exemple, d’un fitxatge fugisser del Júpiter) i el meu preferit, subterfugi. M’agrada perquè el trobo elegant, un mot ben rebuscat per a una definició tan simple: ‘Excusa a què hom recorre per defugir alguna cosa.’ Com ara per enfugir-se de la guerra o de les exigències tributàries d’un país de lladres i paràsits que t’escanya. Per posar dos exemples a l’atzar, eh?

Els refugis sí que eren construccions destinades a acollir fugitius i refugiats

Refugiats