El món cinematogràfic s’ha quedat sense idees. O gairebé. O només té idees de com explicar les mateixes històries ja explicades

Us agrada el cinema? A casa ens encanta. A mi personalment potser a la que més i és una afició que han heretat els meus fills, àvids devoradors d’històries del setè art. De tendència una mica freaky, molt fans de certs blocksbusters i també visionadors de pel·lícules en versió original d’aquelles en blanc i negre que un cicle de cinema clàssic del Teatre Auditori de Llinars del Vallès ens ofereix un cop al més. Comencem l’any anant al cinema. És una d’aquelles tradicions tan nadalenques com el tió o la carta als Reis d’Orient. Ahir la cartellera ens va sorprendre. O hauria de dir: re-sorprendre’ns. Sí. Re. De repetir. El món cinematogràfic s’ha quedat sense idees. O gairebé. O només té idees de com explicar les mateixes històries ja explicades. Ahir hi havia una nova Mary Poppins, un nou Grinch –no el suporto aquest personatge, no ho he fet mai!–, un nou Spiderman, un nou Robin Hood, un nou Rompe Ralph i una nova pel·li sobre Transformers. Això dels Transformers es mereixeria un article per ells sols i com han arribat a estirar aquesta saga horrible ja des de bon començament. Però ara no toca. Sis pel·lícules basades en coses ja explicades o directament noves versions de la mateixa pel·lícula per poder començar l’any amb una nova història, oi? És cert que podíem anar a veure Aquaman, que és la història d’una personatge que ja surt en una altra pel·lícula, però que, mira, potser et pot sorprendre; una nova saga del Peter Jackson –basada en un llibre– i sí, alguna pel·lícula més o menys original i una mica més minoritària. No us empipeu els puristes del cine, els de les històries de petit pressupost i gran guió: jo també en soc, d’aquestes i m’agraden; i el meu cinema preferit de Barcelona continua sent l’Icària Yelmo malgrat els anys i els Verdi; i sé que es poden veure coses originals si es busquen, però també sé que la indústria tendeix a explicar-nos un cop i un altre cop les mateixes històries. Ja ho va dir el gran teòric dels arguments dels contes, Vladímir Propp: “Hi ha un nombre limitat de personatges i d’arguments i les històries simplement els van combinant amb més o menys encert.” Res no és original, tot ja està explicat. Vam acabar anant a veure la nova de Spiderman –recordeu que hi anàvem amb nens– i va ser un re-descobriment! El mateix personatge, però nou, amb arguments sumatoris originals, un plantejament artístic totalment nou i sentit de l’humor. Si fas alguna cosa que ja s’ha fet, si més no, amb sentit de l’humor. La indústria està sense idees –en sortir vam veure un tràiler de la nova de Rocky! Rocky, per favor!– i potser les millors pel·lícules familiars dels últims temps estan basades en còmics i en universos ja coneguts, però quin plaer anar al cinema encara, oi? La màgia i el ritual del setè art, per molt repetits que siguin, sempre m’agraden.

El món cinematogràfic s’ha quedat sense idees. O gairebé. O només té idees de com explicar les mateixes històries ja explicades

‘Remake’