Repetició (I)
“Repetició de la jugada” és un sintagma que als qui tenim una edat ens va acompanyar en la infantesa fins a quedar-nos gravat, quan el fet era ben inusual perquè el control que teníem sobre els aparells electrònics era inexistent i la moviola encara un exotisme reservat als esports. De fet, el mateix verb repetir és un d’aquells que anomenem de ‘gerro del rebedor’: de tant veure’l constantment ja ni el veus. Un verb de cada dia.
I tanmateix ens pot sorprendre. Perquè si bé des d’un punt de vista formal sembla fàcil endevinar que aquí hi ha un prefix (re-), allò que tal vegada no ens hem aturat mai a considerar és que el prefix s’acobla al substantiu petició, és a dir, “demanda, sol·licitud” (tal com corrobora el llatí pêtere, que vol dir justament això, “demanar, sol·licitar”, amb un matís afegit de “adreçar-se vers”). És a dir, en el fet de repetir hi ha una idea, etimològicament parlant, de demanar, de requerir, que en el significat actual ha caigut del tot. Repetir és un fet neutre, per dir-ho així. A fi, doncs, d’esbrinar en quin moment el verb va ser desposseït d’aquest matís caldrà fer una ullada a la família. Aviso que és llarga (una cinquantena) però sucosa.
De fet es fa difícil i tot triar per on començar. Per un altre verb normal i corrent, per exemple, com és competir? És la branca d’on pengen competició i competitiu, termes igualment quotidians, però també dos substantius tan connotats com competència i el seu antònim incompetència (i els respectius adjectius competent i incompetent). O ens n’anem a l’altre extrem i ens fixem en un verb que de quotidià no en té ben res, ans al contrari? Apetir, del qual deriven el substantiu apetit i els adjectius apetitós i apetible, més aviat és vist com un barbarisme d’aquells que fan arrufar el nas. Estic més que segur que la immensa majoria dels parlants el consideren un castellanisme inadmissible; i, tanmateix, és el pare d’inapetència i inapetent, que en canvi ens semblen paraules específiques, sí, però ben correctes. Coses de les llengües de vida trontolladissa.
Però repetir encara té molts més germans. Un parell de verbs pròxims al sentit original de pêtere com són peticionar (gairebé un bessó) i pidolar, més evolucionat, que reclama una explicació: resulta que prové d’un derivat de pêtere com és petulans, (hi reconeixereu el nostre petulant), és a dir, “insolent, agressiu”. D’aquí que el nostre pidolaire d’avui, que pot arribar a empipar segons qui en funció de les maneres i el moment, ja reculli aquesta idea de “demanar importunament”.
La setmana entrant ho rematarem.