El tret de sortida s’ha fet a Vilamajor i caldrà consolidar-les amb més suports

Sant Antoni de Vilamajor va acollir les primeres Resiolimpíades del Vallès divendres passat, una cita que conjuga l’esport amb la reivindicació de visibilitat per als qui viuen a residències de la gent gran. Hi van participar uns 150 esportistes d’una desena de llars d’avis del Vallès Oriental i del Vallès Occidental i van practicar disciplines com futbol, bàsquet, voleibol, ciclisme, curses de velocitat i relleus o llançaments de pes i de javelina, tots els jocs adaptats a les seves condicions. El que menys importava era qui feia més gols o qui arribava primer, el més important era participar i ser-hi pel fet d’autoafirmar-se, que no és poca cosa.

L’esport pot ser un gran instrument per a la transmissió de valors. Són les palanques que empenyen el caràcter de les persones i permeten el seu creixement personal i social. L’activitat física, tant individual com col·lectiva, contribueix a formar una ciutadania activa i compromesa. Perquè és que, a més de fer salut, els qui fan esport prenen consciència de conceptes com el respecte als altres i a un mateix, l’esperit d’equip, la perseverança, la cooperació, la lleialtat, l’empatia o el sacrifici, entre d’altres. S’insisteix molt en la promoció de l’esport entre infants i adolescents i, certament, és necessari, igual que ho és adonar-se que els valors es treballen tota la vida i sense que importi el sexe, l’edat o les condicions físiques i mentals. És per això que s’ha d’aplaudir i encoratjar l’organització de les Resiolimpíades. El tret de sortida s’ha fet a Vilamajor i caldrà consolidar-les amb més suports d’administracions i patrocinadors privats.

Unes 40 llars vallesanes de gent gran van interessar-se en les Resiolimpíades. La majoria van fer-se enrere pels costos que significava traslladar la seva gent gran amb transport adaptat fins al lloc de competició. Si en lloc de gent gran qui necessitava patrocini per anar a competició haguessin estat joves, la cosa hauria estat més senzilla? Cal preguntar-s’ho i reconèixer que la gent de les residències necessiten més atenció per part de la societat. Amb l’atenció de les seves famílies, és clar que no n’hi ha prou.