He tornat a riure asseguda a les butaques grises del Teatre Auditori de Llinars

La cultura com a resistència, com a lema, com a meta vital, és, en aquests temps estranys, una de les poques certeses on agafar-me. Aquesta passada setmana, mentre el món s’embolica cada cop una mica més i el president del món es posa malalt i cada cop em sembla més imbècil, he tornat al teatre i a les exposicions i a la música en directe. I estic més feliç, la veritat. Des de la gestió, i també com a públic, em sento esperançada, una mica. I feliç, molt, com reconeixent que sí, que hem resistit, que sí, que tornem, que sí, que la vida continua aquí, cridant-nos. La mascareta posada tota l’estona, “no us aixequeu quan acabi l’espectacle, que buidem per files”, “poseu-vos gel hidroalcohòlic”, no hi ha bar ni postfunció ni podem seure massa junts, però aquí hi som: omplint els teatres, amb ganes de tornar a emocionar-nos. Perquè sí, d’això va la cultura i per això m’agrada tant que hagi tornat: d’emoció. No són temps per inaugurar nous espais i menys encara si són culturals –em deien– i jo m’hi nego. Són els temps ideals. Els temps en què, si no ho vigilem, perdrem el contacte, les ganes, la llum. L’art, la cultura, el teatre, ens vinculen amb l’essència, amb l’ànima de les coses, ens permeten dialogar. I sense aquest diàleg som menys feliços, menys rics. Rics no pas econòmicament, que amb això de la cultura ja se sap que ningú no se’n fa, de milionari, sinó ric d’una altra cosa, ric d’aquest diàleg amb la imaginació, amb l’emoció, amb els dubtes i –també– amb la bellesa i la llum. Jo soc poc de saber definir amb certesa què és l’art o per què serveix anar al teatre o quina utilitat té llegir llibres. Sé que tot això em fa més feliç. Feliç d’una manera profunda, d’una manera intensa i perenne, i sé també que això em fa més rica. Rica en experiències, en reflexions, en preguntes, en esperances i en ganes. He tornat a riure asseguda a les butaques grises del Teatre Auditori de Llinars; i he sentit els aplaudiments fets amb energia, com si portessin càrrega extra; i m’ha emocionat veure la platea amb distància de seguretat però plena. He gaudit mirant un quadre meravellós que es diu ALBA de l’exposició de la Glòria Izquierdo al nou Espai d’Art de Llinars i m’he preguntat per què em fascinava aquell concretament i no un altre, per què em cridava aquella llum i aquella ratlla. I no tinc respostes tampoc, però sé que en tinc ganes. I aquestes ganes, aquesta alegria subtil, aquesta emoció em connecten amb la vida i amb l’esperança, i en faig resistència, lema, tema i meta.

He tornat a riure asseguda a les butaques grises del Teatre Auditori de Llinars

Resistència cultural