Hom pot resistir si pensa que després de la batzegada que suporta hi ha un bri d’esperança

Resistir un cop més. Resistir. Un cop més. És a dir: rebre més batzegades una altra vegada. El novembre passat, abans de desfermar-se la pandèmia, parlava d’educar per a la resistència, tenint al cap La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat de J. M. Esquirol (Quaderns Crema, 2015). Ell diu: “El resistent no anhela el domini, ni la colonització ni el poder. Vol, abans que res, no perdre’s ell mateix i també, d’una manera molt especial, servir als altres.” Mesos després d’escriure “per resistir cal la força de la comunitat i aquesta disposa del coratge dels seus individus, que, en cooperació, troben estratègies per perseverar”, resistir s’ha convertit en un acte quotidià d’heroïcitats menudes, com esperar amb candeletes el negatiu d’una PCR. Hi ha resistències menudes i resistències proclamades. Resistir és mirar de no desfer-se. Posa la pell de gallina l’humil i persistent resistir de molts invisibles i contrasta amb resistències proclamades per oprimits simbòlics que poden esbombar-les des del seu confort. Els primers miren de no perdre’s i sovint malden per servir als altres; els segons solen servir-se dels altres per trobar presència i poder. La resistència no es llueix, es practica sense rumiar-s’hi ni fer-ne ostentació. Amb pandèmia o sense, el món continua girant i podríem haver après, quan el vam parar parcialment, a fer-lo voltar en un altre sentit, però continua girant com ho feia fa un any i a cada volta augmenten els invisibles: a Mòria, Bogotà, Barcelona o en un grup classe de qualsevol escola de Granollers. Ningú s’aguanta tot sol, tots hem après a caminar sostenint-nos en mà estimada, de manera que aprenem a resistir si trobem suport, si ens ajuntem amb algú altre i si la resistència té sentit. Hom pot resistir si pensa que després de la batzegada que suporta hi ha un bri d’esperança: una promesa de terra fèrtil, la llibertat, la salut o l’amor; una llar digna, un bon sistema sanitari, unes bones escoles o un aire respirable. L’experiència històrica que vivim ens empeny a fer-nos resistents. No podem ser ni maquis ni partisans ni guerrillers de cap mena i tampoc voldríem ser-ho. Som perruquers, infermeres, metgesses, netejadores o mestres i sabem que encara ens toca resistir. Resistirem un cop més una vegada més, fent-nos resistents de vocació i dedicació. Els infants, en especial els més vulnerables, ens donen alè.