No permetem que els nois i noies rebin en castellà o a mitges unes classes que s’han de fer exclusivament en català

Cap de les ridícules mesures que s’han proposat per evitar l’aplicació de la sentència del TSJC que obliga els centres docents de Catalunya a fer del 25% de les classes en castellà no ha servit per a res: ni el decret que prepara Educació, ni la imprudent proposta de modificació de la Llei de Política Lingüística, ni la prospecció sobre usos lingüístics dels alumnes que es vol fer per conèixer l’estat de la qüestió. Res no ha aturat un TSJC desbocat, que, obviant tot això, ordena tirar endavant la sentència i s’atreveix, a més, a dir com s’ha d’aplicar, mitjançant una interlocutòria vergonyosament plena de faltes en català. Concretament 132, en 15 pàgines, com a evidència de la veritat que volen negar: si una llengua necessita ser reforçada a Catalunya, és el català.

El TSJC, com un toro embogit, envesteix sense miraments, obliga els centres de Catalunya a aplicar la sentència en 15 dies. Com si canviar la dinàmica d’un centre fos així de senzill…! No en tenen ni la més punyetera idea, de com funciona un centre docent, i s’atreveixen a irrompre-hi estrepitosament, a mig curs, fent la trencadissa que convingui sense importar-los-en les conseqüències.

Tant és que els alumnes ja hagin comprat els llibres en català; tant és que molts centres, a través de les AFA, facin una feina encomiable per poder reutilitzar-los i disminuir així la despesa inicial dels pares cada curs; tant és que els alumnes s’hagin acostumat a relacionar-se amb determinats docents en català i que ara resulti extraordinàriament postís canviar de llengua; tant és que, quan un professor i un alumne acostumats a relacionar-se en català es vegin obligats a fer-ho en castellà, tinguin la impressió que fan comèdia i que, per això, la comunicació no sigui tan fluida; tant és que aquell alumne que, finalment, s’havia llançat a parlar en català vegi ara estroncat el seu procés; tant és que els dèficits de coneixements de l’alumnat en les llengües oficials siguin majoritàriament de català…

Tot això se li’n fum al TSJC. Se li’n fum la qualitat de l’educació a Catalunya. Només li preocupa que l’idioma de l’imperi en surti victoriós. I això sí, legitima l’Asamblea por una Escuela Bilingüe permetent que formi part del procediment com a part actora. Una entitat que, ja des del seu nom, exclusivament en castellà, dona idea del bilingüisme que propugna.

LA RESPOSTA DEL CONSELLER
I llavors, surt el nostre ínclit conseller dient que els centres no han de canviar res del seu projecte lingüístic. Però si el projecte lingüístic no se’l mira ningú, caram! Que vostè ja ho sap, això, home…! El que ha de fer, senyor conseller, vista la lamentable gestió en matèria lingüística que han fet els seus antecessors, dels quals vostè és també digne successor, és donar instruccions als centres i als inspectors perquè no permetin que cap docent que ha d’impartir les classes en català, les faci en castellà, com passa ara; i que, pels passadissos, durant les reunions de pares, al menjador, a la cantina i al pati, tot el personal faci servir sempre el català i que reservi el castellà exclusivament per als casos en què la llei l’obligui de manera explícita. Perquè només així la resposta de Catalunya davant d’aquesta intromissió serà mínimament digna. Intentant enganyar-nos fent veure que la sentència del TSJC es podrà obviar sense desobeir i sense assumir-ne les conseqüències, no farem pas res. I vostè ho sap, també. I si no, és que la seva ingenuïtat l’inhabilita completament per a la feina que té encomanada.

I no tan sols en tenen la culpa el conseller i, en general, els nostres representants polítics. Som nosaltres. Els ciutadans que els hem encomanat la missió de representar-nos d’acord amb unes promeses fetes els qui hem d’exigir que es compleixin. Siguem pragmàtics: ja que els nostres representants no ho fan, erigim-nos, cada un de nosaltres, en defensors de la legalitat vigent i exigim que, malgrat aquest desafortunat 25%, la resta de les activitats del centre es faci íntegrament, exclusivament en català. Exigim que els docents i, en general, tot el personal que treballa en un centre docent ho faci en català, si més no, fins allà on permet la llei. Manifestem-nos col·lectivament al carrer si això no es compleix perquè és el dret dels nostres fills. Si som molts, ens hauran d’escoltar.

No permetem, doncs, que els nois i noies rebin en castellà o a mitges unes classes que s’han de fer exclusivament en català; denunciem-ho als mitjans, a les xarxes, a la inspecció, als tribunals, si convé; inundem Catalunya de denúncies i d’accions pacífiques al carrer; vetllem perquè, al menjador, els monitors parlin als nens en català, no permetem que, perquè un pare o mare digui que no entén el català a la reunió de classe, tota la resta hagi de celebrar-la en castellà. Siguem bel·ligerants en això. És plenament legal. Fins on la llei ho permet, és possible exigir que el personal treballi exclusivament en català; si convé, amb els límits que estableix la sentència. Ningú podrà ser sancionat per aplicar la llei de manera estricta. I un cop ho hàgim aconseguit, tindrem molt de guanyat i una autoestima col·lectiva pels núvols.

No tinc cap esperança que aquest govern tingui la valentia d’actuar com cal si no l’empenyem. Per tant, aquesta és la resposta que hauríem de donar a aquest atac frontal, no tan sols a la pervivència del català, sinó, sobretot, als drets dels nens que, altrament, poden veure greument afectat el seu aprenentatge, i als docents, que han de poder fer la seva feina sense ingerències d’instàncies que no hi entenen un borrall, en pedagogia ni tenen la més remota idea del que són un centre docent o una criatura.