Tinc clar –i no he necessitat les vacances per descobrir-ho– que tenim un model d’humanitat obsolet, egocèntric i depredador de nosaltres mateixos

Efectivament, estimats lectors, us presento les meves excuses perquè aquest agost he faltat a una de les meves cites quinzenals, m’he saltat un divendres de columna. Ja sé que la majoria no ho heu notat –disculpeu la meva falsa modèstia–, i els que ho heu notat i no m’ho heu fet saber per WhatsApp o e-mail, segur que m’heu excusat per ser període de vacances d’estiu. Doncs efectivament, aquest agost el vaig encarar premeditadament amb moltes ganes de desconnectar, desconnectar fins i tot de les meves pròpies rutines. El cervell se’m va apagar i encara que la consciència em demanava complir amb la meva cita, el cos em va fer presoner. No en va, però, les hores de seure i de badar, les d’estar dempeus al mar amb l’aigua per la cintura i les de somnolència després del dinar no han impedit que qualsevol referència, qualsevol menció o qualsevol pensament em retornessin l’impuls de tornar a fer quatre ratlles per oferir-vos-les de nou. Aquest estiu he tingut instants de ple aprofitament, de viure el jo, l’aquí i ara. He aprofitat l’estiu, a més de per no treballar, per no fer allò que faig durant l’any: l’he aprofitat per no llegir; per no anar al cinema; per no connectar-me gaire a les xarxes socials; per no menjar fora de casa; per no jugar a pàdel, però també per no planificar a gaire llarg termini. L’he aprofitat per no fer allò que deixo sempre pendent per a les vacances, com ara posar ordre a casa o visitar aquell museu o aquell amic que fa anys que no veig –va per tu–. També l’he aprofitat per no saltar-me aquell parell de cites estiuenques de bon dinar amb millor companyia. Però el que no he pogut evitar de fer ha estat cercar dins meu, regirar les meves pors i temors, remenar les meves incerteses i, finalment, arribar enlloc. Res en ordre, un cop plantat a la data que escric aquestes línies, tot continua igual. Afrontaré un nou curs amb els mateixos trets psíquics i biològics que em defineixen; les mateixes forces i debilitats; la mateixa ironia i sentit de l’humor; els mateixos alts i baixos emocionals i temors perpetus; misèries intimes que em dibuixen com a ésser humà. Afrontaré aquest curs amb la irremeiable necessitat de veure’m a mi mateix com una persona de bé, de bones intencions –tot i que dubtosament ben executades–, però amb l’anhel d’anar construint una vida plena per a mi, per als meus i per als altres i per la qual hagi pagat la pena viure-la. Treballar també continua en els meus plans. Brindo per la fortuna que tinc de poder treballar, i de fer-ho en una matèria que no em representa sacrifici, no és rutinària ni avorrida, ans al contrari. Gaudeixo de la meva professió per diversa, per creativa i per la possibilitat de poder fer realitat sovint allò que prèviament he imaginat. Malgrat que el gran escriptor de ciència-ficció sir Arthur C. Clarke (2001: Una odissea de l’espai, 1982) ens advertís de l’adveniment de les màquines com a substituts de la mà d’obra humana –en el moment en què ni tan sols existien com són avui– i advertits també d’aquest fet com un perill per a la humanitat –o potser un perill només per al model contemporani d’humanitat–, la veritat és que em consola que, de moment i a la meva professió, les màquines estan al meu servei i no pas dins les meves botes. Potser no per gaire temps. El professor Xavier Ferràs reflexiona sovint en els seus articles –els podeu trobar fàcilment per internet– sobre com canviarà el model de treball a causa de la digitalització, o sobre quin escenari laboral i retributiu haurem de dissenyar quan la humanitat, tal com pronostica la Universitat d’Oxford, el 2060 la totalitat de les feines que coneixem avui ja les faci un robot per nosaltres. UN ESTAT D’IGUALTAT Des del meu punt de vista, si la fi de la humanitat és assolir un estat d’igualtat, d’equitat i de felicitat global, efectivament anem en direcció contrària. I em pregunto si dona felicitat a l’espècie humana un model social basat en el treball, en la competència entre iguals, en la capacitat de poder exercir la llibertat fins al punt que com a resultat de les diferents capacitats i possibilitats uns s’enriqueixin més que els altres, per comptes de cercar una igualtat d’alts nivells de benestar real. Fomentar una espècie –per humana que sigui– basada en uns valors i interpretacions de la moral que no ens porten més que als anhels d’una millor vida de la majoria, mentre que uns pocs, poquíssims, disposen –o disposem– de les regnes del destí i de la capacitat de viure a costa dels altres. Tinc clar –i no he necessitat les vacances per descobrir-ho– que tenim un model d’humanitat obsolet, egocèntric i depredador de nosaltres mateixos. Un model sociopolític basat en la hipocresia global. Disposem de prou cultura, ciència i tecnologia per fer l’impossible, menys allò per garantir un planeta ecològic i on el benestar del col·lectiu estigui per davant de l’individual. Potser és que en realitat som uns complets ignorants del nostre potencial… Efectivament, estimats lectors, ja em torneu a tenir aquí amb una important ressaca d’estiu i tan eclèctic com de costum per no fallar. Us presento les meves excuses perquè intentaré no tornar a faltar a les meves cites quinzenals.

Tinc clar –i no he necessitat les vacances per descobrir-ho– que tenim un model d’humanitat obsolet, egocèntric i depredador de nosaltres mateixos

Ressaca d’estiu