Sobre música, locals de nit i motos

Renoi! Com corria el Josep Homedes; quin ritme més endimoniat i quin pic de velocitat que gastava, el condemnat! No debades, l’Homedes era un atleta famós. Quan es va inaugurar el bar Chicago, el 1894, registrat com a quiosc de begudes al número 82 de l’avinguda del Marquès del Duero, a Barcelona –que més tard seria l’avinguda Paral·lel–, ell s’hi guanyava la vida fent apostes. Buscava els nous parroquians que recalaven al Chicago per fer-hi el got i, fent-se el fatxenda els provocava deliberadament, dient-los que es veia amb cor de pujar corrents fins a dalt de tot de Montjuïc i tornar en menys de 20 minuts. S’hi jugarien cadascun una moneda de plata de cinc pessetes [0,03 euros], que entregarien a un cambrer perquè les custodiés mentrestant. L’Homedes sortiria des del mateix establiment, correria pel Paral·lel –amunt va!– i enfilaria cap al castell de Montjuïc, on, en arribar-hi, tocaria la porta amb la mà i, per evitar cap trampa, abans ja s’haurien dirigit fins aquell punt els amics dels apostadors; a continuació, sense parar mai de córrer, mitja volta i cap al Chicago. Val a dir que l’Homedes mai no va perdre una juguesca. Era el seu modus vivendi. Dels feliços anys 20 en endavant, l’espaiós Chicago va ser el local de referència de les principals vedets dels teatres del Paral·lel que, així que acabaven l’actuació, hi feien un recés. A més d’una se l’havia vista entrar-hi de bracet amb algun burgès solvent. Fins que el 1968 els propietaris van vendre el local a una caixa d’estalvis i el panegíric del Chicago, a La Vanguardia, va glossar-lo amb solemnitat un fill d’aquell barri, el periodista, director de Ràdio Barcelona i fundador dels Premis Ondas, Manuel Tarín Iglesias, que estiuejava a Sant Feliu de Codines. Dues reformes integrals al Chicago –la primera d’elles el 1956, obra del decorador Carrera, que el va ben desgraciar, i la segona escomesa el 1968, de la qual val més no parlar– el convertirien en una sucursal bancària. L’any 2000 aquella entitat d’estalvis –on jo treballava–, m’hi va destinar com a director de la sucursal. Ja no s’albirava cap rastre de les magnífiques històries que es van perpetrar al Chicago ni de l’essència d’aquell món festiu del Paral·lel, del qual en altres temps n’havia fet bandera la Ciutat Comtal. Definitivament, aquell món s’havia esvaït. EL ‘CLUB DE RITMO’ I LA VESPA El Casino de Granollers és una entitat molt antiga, fundada el 1880, que al seu si ha albergat diverses entitats. Tot just fa unes setmanes que el periodista i col·laborador d’El 9 NOU Paco Monja n’ha tret un llibre, complet i detallat, que us recomano. El 1957, el Casino es va fusionar amb l’antic Jazz Club Granollers –un dels primers d’Espanya– que durant la dictadura va ser rebatejat com a Club de Ritmo perquè la paraula jazz, per al règim franquista, era sinònim de música feta per als negres i, és clar, allò de cap manera no es podia tolerar. El jazz i el hot eren considerats una música provocadora, decadent i anticristiana, tal com ho recull en una interessant ponència el crític musical Karles Torra: “L’hostilitat de la dictadura vers el jazz i el hot jazz era manifesta… i així es pronunciava el periodista Justo Ruiz Encina a les pàgines d’El Correo Catalán: “La permisividad del hot –arrancando de la musica negra y por ende pagana, recogido y exportado por masones anticatólicos– adquiere mayor refinamiento al expresar el concepto de la muerte: ‘Rascayú, cuando mueras, ¿qué harás tú? / ¡Tu serás un cadáver nada más!’ Es decir, así se ponen en duda las palabras de Jesucristo, así se rechazan los designios divinos sobre la resurrección de la carne. Para los cultivadores del hot la vida ha de disiparse en orgías, porque después de muertos queda solamente un cadáver.” La qüestió és que malgrat els entrebancs, el jazz a Granollers va tirar endavant, i, a la dècada dels 50, una entitat del món del motor, el Vespa Club Granollers, va tenir la seva seu i el local de trobada al Casino Club de Ritmo. El Vespa Club organitzava excursions en les quals participaven –a lloms dels famosos scooters– els socis i els seus familiars. També es disputaven proves de Gimcana i alguns membres d’aquest club es van inscriure a ral·lis de regularitat i curses cronometrades de muntanya. L’estrella destacada del Vespa Club era en Jordi Barbany Bosch, que acaparava la major part de trofeus a les gimcanes. Va obtenir la copa d’argent, que només es lliurava a aquell que guanyés dos anys consecutius la Volta al Vallès –en el seu cas, el 1968 i 1969–, un ral·li de regularitat concebut per Papitu Rabasa, propietari junt amb el seu germà de la famosa marca de motocicletes Derbi. El ral·li de la Volta al Vallès sortia de Mollet i passava per les poblacions de Parets, Granollers, Lliçà d’Amunt, Caldes, Sant Feliu, Gallifa, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Sentmenat, Polinyà, Santa Perpètua i tornada a Mollet. Barbany també es va classificar primer a la categoria dels scooter a la Pujada a Sant Feliu del 1970. Allò que diem: ritme i velocitat! ELS AMOS DEL BOCACCIO I DEL PUB 2’40 L’Oriol Regàs va ser un promotor amb molta empenta i que als anys 80 vaig tenir el privilegi de conèixer als despatxos del Zeleste, per on esporàdicament es deixava caure per mirar de conjugar propostes musicals comunes. L’any 1967 Regàs havia inaugurat el Bocaccio a la zona alta de Barcelona, una discoteca que ben aviat es va convertir en l’epicentre d’un grup d’artistes de totes les disciplines, així com de professionals liberals: Teresa Gimpera, Serena Vergano, Mònica Randall, Guillermina Motta, Colita, Serrat, Xavier Miserachs, Oriol Bohigas, Mariano Hispano, Jordi Herralde, Òscar Tusquets, Enrique Vila-Matas, Juan Marsé… Tota una patum de destacades i futures celebritats que l’escriptor Joan de Sagarra batejaria amb l’afortunada denominació de la gauche divine. L’Oriol Regàs –amarat de ritme– encara va muntar unes quantes discoteques més. El juny del 1967 el Maddox a Platja d’Aro, on es van viure les actuacions en directe de Johnny Hallyday, Mungo Jerry, Soft Machine i grups d’aquí com els Smash o Màquina. Poc temps després, inauguraria la discoteca Revolution a Lloret de Mar i el 1982 l’Up & Down a Barcelona. Regàs va ser un gran empresari i també un motociclista aventurer que ho va demostrar concebent l’Operació Impala, el nom d’un dels models de la marca Montesa, dissenyada per Leopoldo Milà. Durant 100 dies ell i quatre amics van travessar l’Àfrica de Ciutat del Cap a Tunis i de Marsella a Barcelona, com una mena de París-Dakar d’aquella època. Regàs també va disputar ral·lis –sempre amb Montesa– i ho va fer amb notable èxit, doncs els anys 1963, 1964, 1965 i 1966 es va adjudicar el Ral·li Costa Brava, prova que era per a cotxes i motos als seus començaments. On no va tenir tanta sort va ser a la Pujada a Sant Feliu del 1963: va patir una caiguda i va creuar la línia d’arribada sense el casc, que havia perdut. Oriol Regàs va acabar la Pujada de Sant Feliu sense casc al 1963 El 1971 Lluís Sagnier de Sentmenat, comte de Munter, va fundar el Pub 2’40, que als seus inicis va ser un local de música en viu. El logotip del local era un gripau coronat amb un canotier, que tocava la guitarra en record d’aquella zamba Sapo trovero, un poema d’Alejandro Flores Pinaud. Entre la primera clientela del Pub 2’40, al carrer d’Aribau de Barcelona, s’hi comptaven personatges del món artístic com José Luis de Vilallonga, Salvador Dalí, Sara Montiel o Tete Montoliu. També s’hi havien fet algunes exposicions d’obres d’art i com que Lluís Sagnier era un amant dels esports del motor –que practicava al seu local–, s’hi va retre homenatge al pilot Joan Fernández, l’automobilista campió d’Espanya i d’Europa de muntanya que durant unes temporades va poder comptar entre els seus patrocinadors amb el Pub 2’40. El local va viure una segona etapa als anys 80 i, sense buscar-ho, va veure com cada vegada més hi feien acte de presència meuques d’alta categoria, que convertirien el local en una mena de centre de contractació dels seus serveis. Per acabar, tornem ràpidament –mai millor dit– al Lluís Sagnier, que com a motociclista va córrer amb una Ducati moltes pujades de muntanya, i es va imposar en la categoria de sidecars a la Pujada a Sant Feliu de 1963, fent equip amb Aureli Torre. Sagnier va competir també amb cotxes, al volant d’un dels primers Seat Conti. Era un exquisit gentlement driver, conegut pels seus rivals com a Mister Pub 2’40.

Sobre música, locals de nit i motos

Ritme i velocitat