Com n’és, de significatiu, que una dona amb una vida pública n’hagi fet silenci durant tant de temps fins que ja no ha pogut més i li va la vida

No deu semblar d’articulista seriosa dir que segueixo amb interès el programa documental Rocío, contar la verdad para seguir viva. Deu semblar de persona poc llegida. Dec ser-ho perquè el trobo molt interessant i us ho confesso aquí, com us podria confessar que vaig ser molt fan de Gossip Girl en el seu moment o que les novel·les del Dan Brown les trobo entretingudíssimes. Els experts en comunicació en diuen un guilty pleasure, d’aquesta mena de producte audiovisual que saps que és un punt poc seriós però que t’enganxa.

I dit això i acceptant que Gossip Girl era un guilty pleasure de mida monumental i que les novel·les del Dan Brown no mereixen pas un premi Nobel de literatura, us diré que aquest documental el trobo molt ben fet. Molt. Que la manera com es prioritza el relat i es permet el monòleg del personatge em sembla molt ben treballat, com la música, com les imatges de suport, com el tractament de la documentació i també el tema triat.

Ser la filla de, néixer i créixer en el circ de la premsa rosa i callar durant 20 anys té el seu morbo televisiu quan per fi decideixes a explicar coses. Però és que, a més, el tema que explica arriba en el moment just perquè el públic pugui assumir-lo i mirar-lo d’una manera significativament diferent a com s’ha mirat sempre la vida de la Rocíito.

No valoraré el circ mediàtic que envolta l’emissió del documental. Això per a mi és la mostra palmària que el periodisme del cor té poc de periodisme i gens de cor. Que ve a ser més alguna cosa així com pulp de budells, una mena de subgènere de revista editada amb paper barat i plena de merda. Fets no contrastats, altaveu a personatges lamentables, mentida sobre mentida, portada sobre portada, exclusiva sobre exclusiva i un munt de gent –moltíssima– que viu de la vida i de la feina que va viure i fer algú que és mort i enterrat fa anys.

El periodisme que s’ha fet entorn de la vida d’aquesta senyora durant tota la seva vida no és periodisme, igual que els debats que envolten l’emissió del documental tampoc no ho són, però defenso que el documental és un bon documental. Pel tema, sí. Però també per la realització, per la producció, per la rellevància del personatge.

Com n’és, d’important, la visibilització en prime time i amb lluentons d’un tema així. Com n’és, de significatiu, que una dona amb una vida pública n’hagi fet silenci durant tant de temps fins que ja no ha pogut més i li va la vida, i com n’és, d’important, que hagi trobat el format per fer-ho. Un format que no és premsa del cor sinó documental. Que no és escridassar-se sinó explicar-se, que no és titular sinó fons i que no, que no és un guilty pleasure sinó un pleasure de cada dimecres que, us ho confesso, miro amb interès.