El principal pol d’atracció de la música progressiva a Catalunya va ser la sala Zeleste

Corria l’any 1961, i en ple franquisme el dinamitzador cultural i polític Josep Benet i Morell va tenir una conversa amb en Lluís Serrahima per dir-li que a casa nostra convindria fer una revolució que sacsegés l’espectre musical a què fins aleshores estàvem acostumats –cançonetes carrinclones i repetides fins a l’atipament– i que ja començava a ser hora de dotar a la música d’aquí d’unes lletres més dinàmiques, amb contingut més contundent i adequades als nous temps. Aquell mateix mes, a propòsit de la conversa amb en Benet, en Serrahima publicava un famós article-proclama a Germinabit –la revista que després acabaria essent Serra d’Or–. Aquell va ser el nostre Dia D, ja que començava una nova etapa que en l’àmbit musical ens havia d’enfilar al tren d’Europa. Aquell mateix any també apareixia Edigsa, fundada gràcies a 8.000 petits accionistes, i el 1964, Concèntric, impulsada per Ermengol Passola, Josep Maria Espinàs i Roser Domingo. Ambdues discogràfiques amb un ferm propòsit, el d’enregistrar cançons en català. El moviment de músics que sorgeix serà batejat com La Nova Cançó i, home, en honor a la veritat no podem parlar ni molt menys del descobriment d’un gènere, ja que estava molt influït per la chanson francesa (Brel, Moustaki, Brassens...). A les cançons d’autor que es feren a la resta d’Espanya en el període entre el 1961 i el 1968 –exceptuant Paco Ibáñez–, els seus missatges eren d’un contingut irrellevant, si ens posem a comparar-les amb les dels Setze Jutges. Josep M. Espinàs, Remei Margarit, Delfí Abella, Enric Barbat, Guillermina Motta, Xavier Elies, Quico Pi de la Serra, Miquel Porter, M. Carme Girau, Joan Ramon Bonet, Martí Llauradó, M. Aurèlia Pedrerol, Rafael Subirachs, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet van ser els 16 cantautors que o bé a través de la radio o amb els seus discos de vinil van entrar a la majoria de llars catalanes i removeren consciències. L’Àngel Fàbregas, que tenia l’Hogar del Libro, va crear el segell discogràfic Els 4 Vents, que serà el que recollirà els temes dels components del denominat Grup de Folk, sorgit el 1965. Alguns dels membres d’aquest grup no havien passat la prova per entrar als Setze Jutges perquè desafinaven o perquè els seus temes no lligaven amb la línia marcada pels jutges, com en el cas de Pau Riba o Sisa. El Grup de Folk tenia influències del folk americà i entre els seus membres destacarem Jaume Arnella, que en va dur la direcció artística, Pau Riba, Jaume Sisa, Jordi Batiste, Oriol Tramvia, Jordi Pujol, Consol Casajoana, Àngel Ciriza, Gabriel Jaraba, Xesco Boix, Eduard Estivill, Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet, la cantautora que va formar part dels dos col·lectius. El seu concert més emblemàtic va ser a la Ciutadella de Barcelona el 1968. Posteriorment en assemblea van discutir si havien de continuar com a col·lectiu o no i es va imposar l’opció que cadascú anés pel seu compte. Per exemple, el grup format per Arnella, Boix i Estivill tenia un estil més folkie i el de Riba, Sisa, Batiste i Tramvia més rocker. ROCK PROGRESSIU I MÚSICA LAIETANA A ZELESTE Amb notables influències del moviment hippie i de grups i músics nord-americans com The Incredible String Band, Emerson Lake&Palmer o Frank Zappa, el 1969 apareixen al país tot un seguit de grups com Crac, Màquina!, Vértice, Agua de Regaliz, Música Dispersa, Om o Pau Riba, que seran les primeres formacions de l’anomenat rock progressiu. A la part alta de Barcelona, el 1969 s’estrena un petit local de música en viu, La Enagua, de Toni Gimferrer, per on desfilaran grups de rock progressiu, sobretot els Crac. El visionari Oriol Regàs, empresari i promotor musical, poc temps després serà l’ànima de la Gauche Divine, un grup heterogeni d’artistes i professionals liberals amb epicentre a la seva discoteca Boccacio de Barcelona. Regàs també obrirà les discos Maddox i Tiffany’s a la Costa Brava, i anys més tard l’Up&Down. El 1970 organitza el Primer Festival Permanente de Musica Progresiva, al barceloní Salón Iris, unes matinals presentades pel locutor José María Pallardó, on hi actuen Agua de Regaliz, Dos+1, Crac, Cerebrum, Pau Riba, Bravos, Brincos, Canarios... [caption id="attachment_151872" align="alignnone" width="786"] El músic Pau Riba i l'escriptor Josep Cassart El 22 de febrer de 1970 Pau Riba va presentar a Granollers –concretament a la discoteca Dingo– el seu LP Dioptria, per la impossibilitat de fer-ho al Palau de la Música. La gerència del Palau havia argumentat el perill que el públic assistent no respectés el mobiliari. I els dies 22 i 23 de Maig de 1971, organitzat pel Centro de Iniciativas Turísticas (CIT) i de la mà del granollerí Joan Illa Morell, JIM, al camp de futbol de Palou, a Granollers, es va celebra el Primer Festival Internacional de Musica Progresiva amb les actuacions de Màquina!, Fusioon, Pan & Regaliz, Smash, Om... on hi van acudir aproximadament 5.000 persones i, per tant, es va convertir en el primer festival a l’aire lliure d’aquesta mena que es feia a Espanya. Però si hem de parlar del principal pol d’atracció de la música progressiva, forçosament toca parlar de Zeleste. La sala, pionera a l’Estat no només per la música sinó també per l’estètica del local, s’inaugura el 23 de maig del 1973 en l’espai que abans havia ocupat un establiment tèxtil al barri Gòtic de Barcelona. Decorat pel després actor Àngel Jové i la dissenyadora Sílvia Gubern, que va demanar al seu fill que escrigués el nom de Celeste [la nòvia de Babar, l’elefant dels contes] i el nen ho va escriure amb Z. Amb Víctor Jou al capdavant, com a responsable i director artístic, inicialment s’hi van programar concerts de jazz i per la sala van desfilar Bill Evans, Stan Getz, Tete Montoliu, Gerry Mulligan i Miles Davis, que ho va fer en jam session. Ben aviat, però, hi van debutar alguns membres del Grup de Folk: Pau Riba amb Matriu Matras, Rocky Muntanyola (l’àlies de Jordi Batiste), Sisa amb Melodrama, l’Orquestra Mirasol, Jordi Sabatés amb Santi Arisa, Toti Soler, Ovidi Montllor amb Toni Xuclà i, més endavant, grups com Iceberg, Música Urbana, Gòtic, Blai Tritono, Moto Clua i Barcelona Traction. També hi tenen cabuda altres tendències com la nova rumba catalana de Gato Pérez, la música salsera de l’Orquestra Plateria o els boleros de Jordi Farràs, La Voss del Trópico. Tota aquesta barreja d’estils va ser batejada com a música laietana o rock laietà. Zeleste va organitzar l’estiu de 1975 el festival Canet Rock, al pla d’en Sala, a Canet de Mar, amb l’assistència de 40.000 persones, i es va convertir en el festival de música progressiva més important que es va celebrar aquella dècada al sud d’Europa. El 1978 Zeleste va muntar a la part superior del local l’Escola de Música del Barri de la Ribera, avançada al seu temps en mètode d’ensenyament i en professorat, ja que aleshores només existia el Conservatori del Liceu. També va crear la seva oficina de management, on inicialment es grava a Edigsa [amb el segell de Zeleste/Edigsa] i, posteriorment, en el període en què jo vaig ser-hi com a responsable de comunicació i promotor es va fer sota el segell RCA/Zeleste. Uns discos que ara són objecte de culte.

El principal pol d’atracció de la música progressiva a Catalunya va ser la sala Zeleste

Rock laietà