Del tren que els diumenges de bon matí sortia de Barcelona cap a la Molina se’n deia el 'Tren de la neu'

Excursionistes i esquiadors a l'estació de la Molina de la línia R3 / foto: Autor desconegut (Arxiu dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) Sí, es tracta de la nostra R3, la línia ferroviària que travessa de dalt a baix el Vallès Oriental, la que tan sovint dona a parlar i no per la seva excel·lència sinó per tot al contrari. Va ser la segona línia a funcionar a la península Ibèrica després de la de Barcelona a Mataró el 1848. La que ara s’anomena R3 va arribar a Granollers el juliol de 1854, a Ripoll el 1880 i a Puigcerdà el 3 d’octubre de 1922. Segons una disposició de 1928 tota la línia de Barcelona a Puigcerdà s’havia d’adaptar a l’ample europeu. Però el 1929 la dictadura de Primo de Rivera ho impedeix per raons estratègiques. Això sí, en aquesta data, la línia ja estava completament electrificada i feia un total de 161 quilòmetres. Situant-nos al segle XIX i primeres dècades del XX, la construcció d’aquesta línia representa una impressionant obra d’enginyeria. Al Vallès Oriental coneixem de prop els túnels que es van foradar entre la Garriga i Centelles, a base de dinamita pic i pala i carretons de rocs cap a fora. No sabem quantes vides va costar. La dificultat més important, però, va ser la d’haver de salvar el desnivell que presentava la collada de Toses, entre aquesta localitat i Planoles. Els enginyers van projectar un túnel helicoidal, anomenat el Cargol de Palós, de 3,5 quilòmetres de llargària, el més llarg de l’Estat en aquell moment i construït en vertical amb el seu eix travessant l’hèlix. El meu pare, que durant els anys 40 i 50 era encara ferroviari i un fervorós enamorat del tren, m’havia dut a fer el trajecte fins a Puigcerdà diverses vegades i el seu gaudi arribava al límit quan arribàvem al túnel del Cargol. En el moment que ens anàvem a ficar a la boca de baix em deia: “Fixa’t, hem de pujar fins allí dalt on es veu la boca de sortida.” Jo em quedava bocabadat i no entenia com el tren, que parsimoniosament ja havia enfilat el Cargol, podria sortir per allí, ben al damunt nostre. M’acabava de convèncer quan des de la sortida m’ensenyava per on havíem entrat. L’R3 va agafar una gran empenta quan el 1943 es van obrir les pistes d’esquí de la Molina, les primeres de la Península, malgrat que algunes fonts diuen que van ser les de Candanchú al Pirineu d’Osca, encara que no hi van tenir remuntadors fins el 1945. A Núria, l’estació d’esquí es va inaugurar el 1953, però el cremallera, des de Ribes de Fresser, ja funcionava des del 1931. Ribes, dins la nostra línia R3, també va ser una estació per a major afluència de viatgers. Pel que fa als esquiadors, aquesta línia no va tenir competència fins als anys 60, en què es va obrir el túnel del Cadí. Personalment, els meus records em venen a partir de començaments dels 50, tant si fos anant a Puigcerdà com si fos a la Molina a trepitjar neu, perquè jo no he esquiat mai. I aquests records em van obrir els ulls a una altra realitat que fins aleshores desconeixia. Del tren que els diumenges de bon matí sortia de Barcelona cap a la Molina se’n deia el Tren de la neu i la missa, que se celebrava a les 6 del matí en una capella dels jesuïtes de Casp entrant per Llúria, se l’anomenada la Missa dels esquiadors. Aleshores, tant la missa com el tren s’emplenaven. Al tren, si no hi arribaves ben d’hora, havies d’anar a peu dret tot el trajecte i així ho feien molts excursionistes i esquiadors que tenien feina a col·locar les seves motxilles i esquís a dalt dels portamaletes, dessota els seients o a la plataforma. Allí, mig adormits, uns als seients de fusta, d’altres als passadissos i plataformes, anàvem tirant línia de Puigcerdà amunt. Potser era quan ja travessàvem la Plana de Vic que el passatge es començava a desvetllar i l’ambient es transformava. Excursionistes i esquiadors eren gent sana, el que ara en diríem de país i natura. Amb l’ambient escalfat, el jovent i no tan jovent començava a entonar cants de muntanya amb alguna sordina perquè llavors a cada tren hi anava un policia secret però al qual se li notava l’ofici de lluny. A partir d’alguna estació, que podia ser la de Ribes, el policia passava a demanar el salconduit de fronteres, document obligatori en totes les vies que s’acostaven a la frontera. Per traure’l havies d’haver anat a una comissaria de policia i presentar una sèrie de documents entre els quals hi havia el certificat de penals, que donava fe que no havies estat a la presó i, en certa manera, que no havies estat en contra del règim. Quan el policia era a l’altra banda del tren s’entonaven cants catalans i, quan eren més agosarats, se’n podien dir catalanistes. Tothom estava a l’aguait de si tornava el policia i, al primer avís, els cants es tornaven una mica encriptats. La lletra es convertia en síl·labes amb molt de ritme però que no eren vituperables pels guardians del règim. Per exemple: “Ani, cuni, ani, cuni, ahani cuni, visibí!...” Si a algú se li escapava alguna tonada que recordés, per exemple, La Santa Espina, se sentia un pssssit! general en senyal d’atenció i tothom tornava a sil·labejar o a fer murmuris musicals, de vegades acompanyats d’alguna harmònica. D’aquella manera em vaig anar adonant que al país hi havia quelcom més del que semblava pau i tranquil·litat, tot i començant a entendre que a casa sentís allò de “no et fiquis en política”. Però anava descobrint que sota terra hi havia alguna cosa que bategava, quelcom que m’atiava. Cada vegada m’agradava més sentir de prop aquells grups de nois i noies que deixaven anar les seves il·lusions quan anaven o tornaven de respirar natura. L’excursionisme mantenia el país dempeus i era la salvaguarda del nostre patrimoni lingüístic i cultural. Llavors, les vies de l’R3 eren carraques pròpies de l’època, però ara són una vergonya impròpia del segle XXI. Sí, ja han començat les obres per al seu desdoblament, de Parets al Figueró, uns 20 quilòmetres, però la via continua tenint-ne 161 i a Catalunya hi ha més línies de Rodalies, 17. De l’R3, ja fa més de 40 anys que se’n parlava. Traspassos? Quins, quan i com?

Del tren que els diumenges de bon matí sortia de Barcelona cap a la Molina se’n deia el 'Tren de la neu'

L’R3, el Tren de la neu i el país