Rondaires
“Camina cada dia?”, em demana la infermera revisant l’anàlisi clínica. “És el millor”, corrobora. Per sortir ben parat de les anàlisis m’he convertit en un caminant saludable, en cofoi vianant de camí terapèutic. En un rondaire entre el caminant de ribera del Congost i el muntanyenc del Matagalls. Entre el wanderer alemany i el flâneur francès.
Caminar pensant, reflexionant, prenent apunts, va ser una eina de treball per a filòsofs com Nietzsche i una experiència quasi mística per als poetes romàntics alemanys fascinats per la figura del caminant, el wanderer, errant sense destí que fa abstracció del món que l’envolta mirant cap al seu interior. Inspirador de músics i pintors, el wanderer a vegades cerca retrobar-se amb la seva pròpia identitat, en d’altres fugir de si mateix…
Amb aquest pensament, rondo de nou el Winterreise [Viatge d’hivern] de Franz Schubert, que és el gran músic del wanderer, seguint els poemes de Wilhelm Müller en la versió catalana de Miquel Desclot (Ficta lletres). En el decurs de 24 cançons, els lieder alemanys, el caminant inicia el viatge a partir del sobreentès d’una decepció amorosa per acabar en un altre sobreentès, el d’estar fent el darrer camí. “Més bé estaria en la foscor”, ha dit abans del lied final Der Leiermann [El violaire], un músic errant –que toca la viola de roda, una mena de gaita amb cordes– amb qui es troba a fora de la vila, i li diu: “Bon vell enigmàtic,/ faré amb tu el camí?/ Quan canti els meus versos,/ sonaràs per mi?”. La pregunta no té resposta. La música acomboia tan bé el text que s’hi fusiona miraculosament, indestriable. L’empatia entre les dues ànimes marginades és evident. Per al lector del poema, la resposta és oberta. Per a l’oient del lied, no tant, ja que si fos que sí, que volgués acompanyar-lo en el seu cant, en el seu destí, hauria de seguir. L’efecte que fa el piano imitant la viola de roda es va apagant. I s’atura.
Un gran intèrpret del Winterreise schubertià, Ian Bostridge, veu un paral·lelisme entre el violaire de Müller i la cançó de Bob Dylan Mr. Tambourine Man (1965): “Hey, Mr. Tambourine Man play, a song for me/ I’m not sleepy and there is no place I’m going to.” [‘Ei! Senyor de la pandereta, toqueu una cançó per a mi / No tinc son ni lloc on anar’]. La figura del caminant pensarós continua present en la literatura i en la música adaptant-se a cada època i a diferents gèneres. El caminant de Dylan és també un personatge introspectiu, però és un wanderer que recala a ciutat, per a qui “l’antic carrer buit, està massa mort per somniar”.
Caminar per la ciutat és més propi del flâneur francès sorgit amb la migració cap a la ciutat durant la industrialització. És el rondaire que recorre els carrers com un explorador, un observador de la gent i de l’entorn. Badoc analític, s’entreté en el detall. Va ser el filòsof Walter Benjamin qui va descobrir i va donar a conèixer el personatge del flâneur a través del seu estudi sobre l’obra del poeta Charles Baudelaire. La ciutat, els seus personatges, mai no havien estat expressats de forma tan colpidora com ho fa Baudelaire: “París ha canviat!, però la melangia/ que tinc és la mateixa!, palaus nous, taulons, blocs,/ barris vells, per mi tot esdevé al·legoria,/ i els records estimats són més pesants que els rocs”, diu a El cigne, un dels “Tableaux parisiens” de Les fleurs du mal [Les flors del mal (La Butxaca), versió de Pere Rovira].
Una rèplica contemporània del flâneur es deguda a Françoise Hardy, la icona francesa recentment finada, quan el 1962 cantava: “Tous les garçons et les filles de mon âge/ Se promènent dans la rue deux par deux” [‘Tots els nois i noies de la meva edat/ es passegen pel carrer de dos en dos’]… És una rondaire de ciutat que wandereja quan expressa la seva soledat: “Oui mais moi, je vais seule par les rues, l’âme en peine./ Oui mais moi, je vais seule, car personne ne m’aime” [‘Sí, però jo vaig sola pels carrers, l’ànima en pena/ car ningú no m’estima’].
En les dues cançons dels caminants dels passats anys 60 les figures del wanderer i del flâneur es barregen, són polivalents i universals. I les canten joves amb esperança. El final del wanderer de Dylan no és incert com el de Müller-Schubert, tira endavant seguint el músic ambulant: “In the jingle jangle morning/ I’ll come following you” [‘Amb el dring dels sonalls al matí/ Et seguiré’]. També la flâneuse d’Hardy està convençuda de sortir-se’n: “Le jour où je n’aurai plus du tout l’âme en peine/ Le jour où moi aussi j’aurai quelqu’un qui m’aime” [‘El dia en què ja no hauré d’anar amb l’ànima en pena/ El dia que jo també tindré algú que m’estimi’].
El cim musical del flâneur són els Cinc poemes de Baudelaire de Claude Debussy per a veu i piano. I com passa en Schubert, el poema s’eleva extraordinàriament amb la música. I jo amb ella. Així que torno a tocar de peus a terra, vaig seguint el consell de la infermera.