La ridícula idea de no tornar a veure’t
Una de les poques coses bones que té el final de les vacances és que comencen les activitats aturades durant l’estiu. El cinema Edison i el Palau d’Esports han acollit, de nou, allò que tant m’estimo: el cinema i l’handbol.
Va ser precisament al Palau, en aquella memorable tarda en la que el BM Granollers es va classificar per a la European League, quan vam tornar a coincidir amb l’Anna. Ella ha estat protagonista d’alguns articles meus. Us recordo que es tracta d’una infermera, que treballa a l’Hospital de Granollers, amb qui comparteixo l’amor pel cinema i l’handbol. Vam comentar que ens feia il·lusió de veure els dos Trueba, el Volveréis d’en Jonás i La isla perdida del seu pare, Fernando. En aquest cas, el fill va superar, de llarg, el pare.
Li vaig explicar que havia començat a anar al club de lectura de la biblioteca Frederica Montseny de Canovelles, i que ens ho passàvem molt bé. Llegir i parlar són dos verbs més que saludables. “Què esteu llegint, ara?”, em va preguntar. Vaig somriure, perquè sabia que estaria encantada amb la tria, ja que La ridícula idea de no volver a verte, de la Rosa Montero, era un dels seus llibres preferits. Recordo, perfectament, que quan li vaig explicar que, amb la Loraxi López, estàvem començant a preparar un projecte sobre la Marie Curie, ella em va recomanar aquest llibre. Li vam fer cas, i ens va interessar molt. La Montero ens parla del sentiment que provoca perdre algú que estimem, i ho fa posant en paral·lel dues vides, la seva amb en Pablo i la de Marie i en Pierre Curie.
L’Anna va interessar-se pel nostre club de lectura, i la vaig convidar a venir. “Reserva’t el darrer dimecres de cada mes”, i ja està.
Dit i fet, el passat 25 de setembre ens vam retrobar a la biblioteca, Anna inclosa. Vam coincidir que el text de la Montero era una reflexió molt profunda, dura i a la vegada lluminosa sobre com viure l’absència de les persones estimades. Vam parlar del munt d’adversitats que la Curie va haver de superar a la seva vida, i de les vegades que va haver de reinventar-se per superar el dolor.
El desconsol pel dol ha estat un tema recurrent tant a la literatura com al cinema. I al sortir, mentre comentàvem diferents films, l’Anna me’n va recordar un de molt especial, ja que hi apareixia un club de lectura. Es tracta de La societat literària i el pastís de pela de patata (2018), d’en Mike Nevell, basat en la novel·la epistolar de la bibliotecària, llibretera i editora Mary Anne Shaffer i la seva neboda, Annie Barrows, que ens explica la història d’un curiós i entranyable club nascut durant l’ocupació nazi. Vam recordar la memorable escena en què, a la seva societat, discutien sobre quina de les tres germanes Brontë era la millor, o la cara que feien quan van provar l’immenjable pastís, però també alguns moments tremendament dramàtics i emotius. És un film senzill, més que recomanable, que comença amb una carta, en la qual la protagonista, l’escriptora Juliet Ashton, en resposta a una carta enviada per un dels seus membres, li demana: “Si té temps d’escriure’m, podria respondre’m unes preguntes? Tres, de fet. Per què s’havia de mantenir en secret un sopar de porc rostit? Com va poder un porc fer-li iniciar una societat literària? I la més urgent de totes, què és un pastís de pela de patata i per què està inclòs en el nom de la seva societat?”
Aquest film és un homenatge al món de la lectura. La Juliet, a la seva darrera carta dirigida al club de lectura, els hi diu que “quan els llibres tenen el poder de reunir a gent ben diversa, cal gaudir de la seva màgia”.
A finals d’octubre, ens tornarem a trobar a la biblioteca. M’imagino que no hi haurà, afortunadament, cap pastís de pela de patata.