“Es respiren, en aquest treball i en la seva persona, les arrels d’una cultura, d’uns valors, d’una família”

“Un altre que escriu sobre la Rosalía?” Aquest ha estat segurament el comentari o el pensament del lector en veure el títol d’aquesta columna. I certament aquests dies la premsa escrita i els mitjans telemàtics van plens de comentaris. És curiós constatar com, moltes vegades, el que escriu més que parlar del tema que vol comentar, el que fa és reflectir-se ell mateix. Per a bé o per a vergonya pròpia. Per això, no sé si he fet bé en escollir aquest tema avui. Màxim respecte, doncs, en l’escriptura i en la lectura. El nou disc de Rosalía és realment sorprenent. Sorprenent per tractar-se d’un conjunt de cançons tan personals, on es pot respirar la llibertat creativa i la sinceritat de la persona. No estem acostumats a aquest exposició tan transparent, ni a aquesta capacitat de canvi. Cal reconèixer, per tant, l’audàcia i l’atreviment a moure’s contracorrent. És, sens dubte, el fruit d’un esforç, d’una preparació que segurament ve de lluny. Es respiren, en aquest treball i en la seva persona, les arrels d’una cultura, d’uns valors, d’una família. No és simplement l’art, sinó l’aire, el pes de les generacions, l’amor dels avantpassats. Esforç, preparació, treball, són valors que es noten en aquest disc de la Rosalía. Però hi ha quelcom més. La seguretat de la seva persona i, al mateix temps, la consciència de la seva fragilitat. Tot això presentat amb sinceritat. Seguretat sense caure en l’orgull (no m’atreveixo a dir en la humilitat). Consciència no tan sols de la pròpia debilitat, sinó de la fragilitat de tot ésser humà. Per això la seva narració, el seu cant, s’obre a ser assumit per aquells que l’escolten, agradant-li o no. Unes imatges, unes lletres, que es troben plenes de símbols. Unes cançons, en tot el seu conjunt audiovisual, que impacten i produeixen en el qui escolta un impacte emocional. Un impacte que no sempre suposa una comprensió, perquè aquí es troba el misteri del símbol, que manifesta i amaga. Aquesta complexitat simbòlica, posada en mans de tot tipus de públic, és una gran invitació al descobriment i a la reflexió sobre la complexitat simbòlica de la literatura, de la pintura, de la poesia... i també del cant. Una gran lliçó pedagògica en un món en el qual sembla que s’està oferint la llei del mínim esforç, la comprensió dels sentits únics i falsament evidents. ¿No és una benedicció que hi ha hagi tants comentaris i anàlisis, no sempre coincidents per intentar descobrir el seu sentit profund? En el fons, una recerca del sentit de la pròpia vida i del sentit de per què els éssers humans ens trobem en aquesta terra. Una recerca de transcendència, de sentit. Una recerca de Déu? És interessant subratllar les referències a les dones santes de diversos llocs del món, els símbols religiosos, la mateixa paraula Déu. I tot amb respecte. És també amb profunditat?