Cató (Marc Porci Cató, 234-149 a C), considerat el primer escriptor de prosa romana, deia una cosa així: “No perdis […]

Cató (Marc Porci Cató, 234-149 a C), considerat el primer escriptor de prosa romana, deia una cosa així: “No perdis el temps discutint amb els estúpids i xerrameques: la paraula la tenen tots, capacitat de judici ben pocs [...] És virtut saber frenar la llengua i podem considerar gairebé un déu aquell que, tenint raó, sap callar.” Diuen que Cató fou valerós, auster i treballador. Home de fortes conviccions morals, el nom amb el qual el coneixem és el que es posava a les persones per alguna qualitat en la qual destacava. Cató significa ‘previngut’, ‘cautelós’, ‘prudent’. Ni la prevenció ni cautela o la prudència acompanyen els nostres dies, que són dies de tertúlies i opinions. Prevenir vol dir actuar en el present de manera profilàctica. En això la història avisa: l’actuació present té conseqüències en el futur. Qui manté una actitud cautelosa sap que no se’n pot anar fàcilment de la llengua, que ser lliure d’expressar-se no significa dir tot el que pensa, que hi ha pensaments que més val callar. Javier Marías en diverses de les seves novel·les utilitza la idea que “lo dicho jamás podrá dejar de ser dicho”. Les paraules poden guarir, però també poden ferir. Si la ferida que provoquen és profunda no hi haurà prou paraules al diccionari que la puguin sanar. Vist així, callar pot ser un acte compassiu, només a l’abast de persones carregades de bondat. Cal estimular els infants a parlar perquè així aprenen a nomenar el món. La infantesa és un moment per a la verborrea, se’n poden anar de la llengua perquè l’important és que emetin sons i vagin provant el joc de la comunicació a través de la paraula. Però aquesta loquacitat excessiva no cal que caracteritzi la comunicació dels adults. Molts no sabem res de moltes coses i ben poc de les que resten però no parem d’opinar. Si decidim parlar escauria haver pensat què volem dir, com volem fer-ho, a qui ho diem i on i en quin moment li ho direm. Segons Cató, la sensatesa, la prudència i el coneixement contrastat ens mostren l’art de saber callar. Però callar exigeix una disciplina que no estem avesats a practicar i ens posem a opinar sobre allò d’impossible raó o allò que no podem justificar i validar des de cap ciència de referència. Fem-nos catonians: per discutir amb els estúpids més val callar; per ferir amb la paraula més val callar; per hipotecar enteses més val callar. Aprenguem l’art de saber callar en el moment oportú!

Cató (Marc Porci Cató, 234-149 a C), considerat el primer escriptor de prosa romana, deia una cosa així: “No perdis […]

Saber callar