Saber conviure
Des de l’antiguitat, els principals pensadors, Plató i Aristòtil de pioners, han ideat fórmules que guiïn els humans per assolir una convivència pacífica, virtuosa i de cooperació. Potser els “vells anarquistes” tenien raó en afirmar que és en el suport mutu on es troba la clau de la supervivència de la humanitat. Si fos així, la tasca principal de l’educació hauria de ser aprendre i ensenyar a viure mostrant les claus del bon conviure.
Tots, de manera més o menys manifesta, desitgem viure bé, no només viure. Però viure bé no és el mateix per a tothom, de manera que és en aquesta idea on hauríem de centrar part important del debat educatiu. Saber conviure, que és acceptar maneres diferents de viure, no és fàcil. Ni tan sols ho és conviure amb la parella que s’ha triat! Aprendre a conviure amb veïns de tot tarannà o amb ciutadans que ens semblen d’allò més estranys és tot un art i requereix graus o nivells. Un primer nivell, de resistència, permet suportar els comportaments estranys dels altres, mirant de reüll que no se saltin cap norma bàsica. Un segon nivell, de respecte mutu, fa que hom reguli l’acció tenint en compte l’altre i es pot arribar a un tercer nivell, d’excel·lència, que és d’autèntica acceptació de l’altre.
La recíproca acceptació, com passa amb parelles que conviuen molts anys, significa sustentar la relació en l’estima. L’estima porta al suport mutu i a saber reconèixer i acceptar en l’altre el desig universal de viure bé. Per aconseguir aquest bon conviure cal ser conscients d’on som, en quin punt ens trobem en això que hem anomenat evolució (progrés?) de la humanitat. També cal tenir present que no hi ha afecte ni amor sense cap dolor, de manera que saber conviure implica saber assimilar alguna dosi de dolor, no es pot esquivar sempre.
Saber conviure implica repensar la política i fer-ne “l’art de viure junts els uns amb els altres” com deia H. Arendt. Fer política, des del bressol fins al Parlament, pensant en els altres. Pensar-la com l’ofici de la bona comunicació, l’instrument que dissenya l’arquitectura de la polis, el saber de sabers perquè els aplega tots. Aristòtil (Ètica a Nicòmac) diu que desitjar el bé per a un individu és noble, però és gran, bell i sublim desitjar i fer efectiu aquest bé per a tot un poble. Potser saber conviure se sustenta en aquest principi i en fer que la base de tota convivència sigui l’equitat, que ningú passi fred, gana o set.