Dues situacions, dos mals exemples. De rerefons, una guerra

El Reial monestir de Santa Maria de Sixena, a Vilanova de Sixena / foto: Javier Broto Hernando (Consell Comarcal dels Monegres) Per ser respectuós amb la identificació oficial de l’Arxiu de Salamanca i amb el monestir de Sixena, escric que em refereixo al Centro Documental de la Memoria Histórica, de l’Archivo General de la Guerra Civil Española, situat a Salamanca, i al Real Monasterio de Santa María de Sijena, situat al municipi de Villlanueva de Sijena (Huesca), amb uns 350 habitants. Francament, però, sempre em refereixo amb la terminologia catalana o la definició normalment utilitzada a un i altre lloc, i preciso que durant molts anys he estat usuari de l’Arxiu de Salamanca i que darrerament he visitat Sixena. En aquest mateix periòdic he escrit molts articles argumentant l’espoliació que es va fer a Catalunya per omplir el, ras i curt, dipòsit salmantí franquista a l’altra punta de la península, amb documents i béns mobles del nostre país i d’altres indrets del territori on la dictadura es va imposar per la força de les armes. I vostès, saben com està, el tema? Les reivindicacions amb desenes d’escrits, denúncies i pactes i presència catalana de persones treballant –fins i tot a Salamanca– per retornar el botí de guerra assolit por el derecho de conquista, el definiria com el d’una situació ben galdosa. Indignant. Fa molts anys que dura i encara durarà, aquesta situació mai acabada de retorn de béns. Uns béns que es van salvar de la crema de les tropes franquistes i que van ser carregats en trens per abocar-los al gran dipòsit salmantí del carrer Gibraltar. Quant temps més hem d’esperar per cloure finalment un acte de justícia retornant-los als seus legítims propietaris? Si algú vol informar-se sobre el tema, trobarà llibres, articles, pàgines web, relacions de conferències i manifestacions exigint els drets usurpats. Per exemple, l’advocat i historiador Josep Cruanyes ens en dona mil referències. Sincerament, però, el meu interès també ara és referir-me a Sixena, no tan lluny com Salamanca, però déu-n’hi-do. És un esplèndid monestir als Monegres amb un valor patrimonial que no discutiré, però que em causa sorpresa. Entre altres coses, perquè s’hi ha fet un aparcament per quan la gent hi vagi de peregrinació a veure els murals que, segons el govern de l’Aragó, van ser robats –no pas salvats– durant la Guerra i traslladats a terres catalanes. Quan hi tornin, per la porta petita o gran, s’espera que s’hi estacioni perquè el temple s’omplirà de visitants fins a la teulada. També podran visitar murals i altres béns procedents i arribats de Lleida sota custodia de la Guàrdia Civil en una processó militar i espiritual gràcies a l’article 155. Tot plegat, lamentable. Fa pocs dies, abans de visitar Sixena, amb uns quants amics vam fer una ruta històrica i patrimonial molt interessant, passant, sobretot, per espais del desastre del conflicte bèl·lic de 1936-1939. També vam resseguir alguns llocs on va arribar la columna del Vallès Oriental sortida de Granollers el setembre de 1936 per complementar, en alguns casos, altres cossos d’exèrcit republicà instal·lats al Front d’Aragó i mirar d’aturar la insurrecció feixista. La ruta ens va servir per observar trinxeres, punts estratègics de defensa i de combat, de domini de carreteres i misèries humanes d’una guerra desgraciada. Com totes les guerres. Reflexionar sobre l’equipament deficient dels soldats, les armes utilitzades, el subministrament, l’avituallament, les malalties, pensar en els ferits i els morts, la calor i el fred, especialment tocant les muntanyes d’Alcubierre –on moriren soldats vallesans que tenim identificats–, no és fàcil de pair i és una memòria encara poc coneguda. Algun museu sobre la guerra en aquelles zones és prou digne. Fins i tot amb correcta objectivitat. S’ha d’agrair als qui ho han fet possible. Però la recreació de les trinxeres en els terrenys de combat és deficient. Massa abandonades i, en algun cas, perdudes. La d’algun polvorí i refugis, igualment. La memòria de tot plegat morirà, possiblement, amb la gent més gran. Les noves generacions en tindran una idea molt desdibuixada si els n’arriba la informació. A més, alguna empresa, com hem vist, ha destruït amb les màquines alguns vestigis. Algú podrà argumentar que aquella guerra, al costat de les que es fan i desfan avui dia, és pura arqueologia. Però no és aquesta, la reflexió. La que interessa és preguntar el perquè d’aquells combats que van portar a ferir i a morir tantes persones d’un bàndol i l’altre, i perquè amb la victòria franquista la repressió es va prolongar amb tanta ferocitat per la dictadura durant tants anys. Meditació: a mesura que visitàvem diferents llocs, pensàvem en els graus de prejudicis, d’incultura, d’abandó de la memòria i la veritat històrica, i de la prepotència existent, com en el cas de Salamanca o ara amb el de Sixena. Aquí, dins l’església –on, per cert, la humitat és un element amb què cal conviure, i per tant veurem què passa amb les obres que s’hi posin–, a l’empara, dic, d’un sol que petava a fora i que durant dies abans ens desfeia els barrets i les sabates, vam mantenir una xerrada de mica en mica desapassionada i tranquil·la amb persones que ens van explicar Sixena esperant què passaria amb les obres de la disputa. Per respecte amb qui vam conversar, no poso noms. No fos cas que encara enredem més la troca. Però, vaja, que Sixena era una qüestió política, ja ho sabíem. Que Sixena era un tema en què els historiadors, conservadors i entesos en art quedaven en un segon pla, ja ho sabíem. Que ningú no sabia com podia quedar finalment el litigi sense fer-s’hi més mal i que ningú no apostava per cap final gloriós. Salamanca encara té molt material català. Sixena vol el que hi ha o hi havia fins fa ben poc a Catalunya. Pel que es comprova, no reclama el que diu que és de Sixena i es troba, entre altres llocs, a Saragossa i Madrid. Només s’atreveix, per via judicial i casernària, contra el nostre país. Dos mons, cultures diferents, llenguatge violent. Ignorància i males arts, mai tan ben dit. La política barroera per damunt de la cultura. Anys d’arbitrarietats, d’explicar la història malament, de tergiversar els fets i de deixar en oblit la veritat i mantenir només trinxeres per sepultar la justícia, és un dels tants disbarats que en aquesta democràcia tan singular on vivim i anem fent. Per qui vulgui assessorar-se sobre l’arxiu salmantí i sobre Sixena, recomano endinsar-se, vigilant els cops de calor, en la quantitat de polèmiques i d’escrits d’entesos en documentació i obres d’art que s’han fet i es faran mentre duri la preponderància política d’alguns i la resistència d’altres. Una vella història ja coneguda. Salamanca i Sixena, dues situacions, dos mals exemples. De rerefons, una guerra, maleïda guerra, de la qual encara perduren guanyadors i vençuts. I si hom vol, per no quedar tan desanimats, derrotats. Deplorable. Però dempeus. L’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola, a Salamanca / foto: Portal d'Arxius Espanyols (PADES)