Salari mínim interprofessional sense consens patronal
El govern ha tornat a augmentar el salari mínim interprofessional (SMI). En aquesta ocasió, el Consell de Ministres ha decidit incrementar l’SMI fins a 1.184 euros bruts mensuals en 14 pagues per l’any 2025, 50 euros més que l’any 2024. Amb l’aprovació recent d’aquesta mesura, l’SMI ha augmentat un 61% des de l’any 2018, quan se situava en 736 euros mensuals en 14 pagues. Una mesura que, tal com ha explicat la Moncloa en un comunicat, beneficiarà quasi 2,5 milions de persones.
Carlos Cuerpo, ministre d’Economia, va recordar a principis d’any que l’augment de l’SMI havia d’estar en consonància amb el creixement de l’economia. Concretament, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el PIB a Espanya va augmentar el 3,5% durant l’any 2024. Tot i les dades publicades per l’INE i les recomanacions fetes pel ministre d’Economia, l’SMI ha incrementat el 4,4%, quasi un punt per sobre del creixement espanyol.
És clar que augmentar l’SMI és una bona notícia per a totes les persones treballadores, ja que mensualment cobraran més diners. A més, s’ha de tenir en compte que l’SMI és social, és a dir, és el mínim que ha de cobrar una persona per desenvolupar una feina. Com bé explica el govern, és el salari referit a la jornada legal de treball de cada activitat i que s’ha de prorratejar en funció de les hores treballades.
No obstant això, l’increment de l’SMI a través d’un reial decret també té algunes febleses. Una de les principals amb la qual ens trobem actualment és que no existeix un consens entre tots els agents socials que formen part de les negociacions. En aquesta ocasió, igual que ha passat amb la reducció de jornada, Yolanda Díaz, ministra de Treball i Economia Social del govern d’Espanya, ha pactat la pujada de l’SMI únicament amb els sindicats i ha deixat fora de l’equació la patronal, representant de la part empresarial.
A més, no podem oblidar que la qüestió de l’SMI és complexa per les conseqüències que té. En primer lloc, una de les idees més importants que hauríem de tenir en compte, quan es parla de l’SMI, és considerar la dimensió de l’empresa. A tall d’exemple, no és el mateix afrontar una pujada de salari per una micro o petita empresa, on el compte d’explotació està molt més ajustat, que per una gran organització amb la disposició de més recursos per fer front a aquests augments.
D’altra banda, també s’haurien de tenir en compte les diferències entre els sectors d’activitat. No té les mateixes conseqüències incrementar l’SMI en el sector de l’hostaleria que en l’industrial. Per tant, fer normatives d’aplicació generalitzada no és el millor, sinó que s’hauria de determinar la base en funció de cada sector, de tal manera que les repercussions d’aquestes noves legislacions no afectin de manera negativa sectors molt colpits per les crisis. I cal afegir que en el cas d’algunes empreses com les que ofereixen serveis de neteja o de seguretat privada, es dona el cas que tenen contractes plurianuals amb l’administració que no inclouen la revisió automàtica de preus al pujar els costos salarials. Aquest fet pot comportar greus problemes de rendibilitat i, fins i tot, pot comprometre la supervivència d’aquestes empreses. També es podria obrir el debat de si el l’SMI hauria de ser igual per tot l’Estat espanyol o hauria de tenir en compte les diferències del cost de la vida als diferents territoris.
El govern espanyol ha elevat l’SMI fins a 1.184 euros mensuals adduint l’argument d’assolir la cobertura del 60% del salari mitjà, que estableix la Carta Social Europea. No obstant això, aquesta proporció no és igual per a totes les empreses. En particular, en les més petites és superior al 70% del sou mitjà, com destaca un informe de la patronal Cepyme sobre la repercussió de la pujada de l’SMI a les pimes espanyoles. Aquest mateix informe conclou que les fortes pujades acumulades del salari mínim els últims anys han impedit la creació de 350.000 llocs de treball. El problema és que cada cop que puja l’SMI també ho fa el salari mitjà, de tal manera que es necessita un nou increment de l’SMI per arribar novament al 60%. Això es pot convertir en una espiral molt perillosa per a les micro i les petites empreses, ja que afecta a la seva viabilitat.
No és cert, com diuen algunes veus tendencioses, que als empresaris no ens agradi apujar els salaris a les nostres persones. De fet, jo penso que l’SMI hauria de ser al més elevat possible sempre que no freni la creació de llocs de treball o, en el límit, no en destrueixi. El que els empresaris demanem és que abans de prendre aquestes decisions es tinguin en compte tots els factors més rellevants. També defensem que aquestes decisions es prenguin sempre dintre de la concertació social i amb l’acord de tots els agents socials, és a dir, patronals i sindicats. Si no es tenen en compte aquests factors, mesures en principi benintencionades, com és l’augment de l’SMI, podrien comportar efectes contraris als que pretenen aconseguir.
Encara que l’augment del salari mínim pugui semblar una solució fàcil per millorar el nivell de vida dels treballadors, cal analitzar les seves conseqüències amb una mirada més àmplia. És fonamental trobar un equilibri que garanteixi salaris dignes sense posar en risc la creació d’ocupació, la competitivitat empresarial i l’estabilitat econòmica. En comptes d’augmentar l’SMI de manera universal i immediata, potser seria més efectiu fomentar mesures com la rebaixa d’impostos per a les pimes, incentius a la contractació i polítiques efectives de formació per augmentar la productivitat i els sous de manera sostenible.