Salut hi hagi
A les pàgines centrals d’una petita guia turística, editada per l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines l’any 1967, hi ha una anècdota sanitària atribuïda per error al famós doctor Robert –especialista en l’aparell digestiu– i que ara sabem qui en va ser l’autor, que no es altre que el doctor Jacint Reventós i Bordoy, epidemiòleg. La cita diu: “En San Feliu de Codinas la sanidad climatológica es de índole tal que, a pesar de parecer estar buscándola, no existe insalubridad, ni existió nunca.” Des de finals del segle XIX, per atraure l’estiueig, els tresors naturals de la localitat van ser pregonats als quatre vents. El clima és sec i l’aire, sa, i per aquestes virtuts tan preuades alguns metges hi recomanaven l’estada als seus pacients, una estada que aniria la mar de bé per als malalts tocats del pit en una època en què la tuberculosi causava vertaders estralls arreu del país.
Jacint Reventós i Bordoy (Barcelona, 1883-1968) va ser el doctor pioner de la tisiologia a Catalunya i el més acreditat consultor dels malalts pulmonars, tot i que als seus començaments, bo i acabada la carrera de Medicina, va fer d’ajudant d’un oncle seu que era el cirurgià de la plaça de braus de les Arenes, a Barcelona. Després i arran que un seu germà va contraure la tuberculosi, va marxar a Suïssa, on es va especialitzar en tisiologia. El 1907, Reventós ja dirigia el Dispensari Antituberculós de l’Hospital Clínic amb el doctor Joan Darder i, el 1911, junt amb el doctor brasiler Oliveira, van dur a terme amb èxit el primer pneumotòrax terapèutic d’Espanya.
Francesc Cambó, fundador de la Lliga Regionalista i ministre d’Hisenda espanyol entre 1921 i 1922, va ser un dels seus pacients i el va introduir al món polític. Reventós va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i també va col·laborar amb el president de la Mancomunitat, el castellterçolenc Enric Prat de la Riba, en la organització de la sanitat catalana. Un altre dels seus pacients va ser Santiago Espona, industrial tèxtil, col·leccionista d’art i mecenes, que en una ocasió li va dir: “ Doctor Reventós, és vostè tan intel·ligent que en tot sempre serà el primer, encara que sigui venent fideus.”
SANATORIS
A les primeres dècades del segle XX, a Espanya es registraven 50.000 morts per tuberculosi cada any, així que els sanatoris antituberculosos van proliferar. A la província de Barcelona, a més del de l’Hospital Clínic, hi va haver els sanatoris de Terrassa i el de Santa Coloma de Gramenet. Reventós, juntament amb el doctor Joan Darder i Rodés, van fundar el 1913 un sanatori antituberculós a Olost de Lluçanès. Joan Darder era fill del famós Francesc Darder, veterinari i taxidermista que es va encarregar de la direcció del flamant Zoo de Barcelona i, a més, el 1916 va fundar el seu Museu d’Història Natural, a Banyoles, localitat on hi passava els estius. Hi ha exposada una gran col·lecció d’animals dissecats –sobretot del continent africà– i també hi havia hagut un boiximà de Botswana, el controvertit negre de Banyoles, que, després d’aixecar una gran polseguera mediàtica, va ser retirat del Museu i se li va donar sepultura a la seva terra finalment l’any 2000. Vaig visitar aquest Museu quan encara hi tenien exposat l’infeliç boiximà dins d’una vitrina, dret, amb una llança i una cuirassa i posat de caçador. La polèmica sobre el tracte vergonyós de tenir-lo exposat com si fos una fera, ja feia mesos que s’havia desfermat pels mitjans de comunicació –tot i que la secció del Museu on estava ubicat n’hi deien de l’home– i recordo que parlant amb la senyora que feia d’encarregada, de taquillera i de netejadora del Museu, no era partidària que el traguessin del recinte. Argumentava que quan l’hi varen dur –al boiximà– la taxidèrmia era una nova ciència que permetia estudiar éssers poc comuns de continents llunyans. També em va explicar que mai cap visitant no se n’havia rigut i pobre d’aquell que gosés fer-ho. Cal dir que a la secció de l’home, dins de pots de vidre, també hi havia tot un assortit de fetus d’infants i dues pells humanes d’indígenes sud-americans.
Tornant a la figura del doctor Reventós, direm que el Sanatori Antituberculós d’Olost va ser tancat al cap de tres anys, però el 1926, juntament amb Josep Badó i Cortés, van fundar al Mas Badó de Sant Quirze de Safaja el Sanatori Nostra Dona de les Victòries. Al mateix poble de Sant Quirze de Safaja, set anys després, també n’hi va haver un altre, el Sanatori de Puigdolena. El 1930, per iniciativa del doctor Conrad Xalabarder, de Caldes de Montbui, es va crear la Societat de Tisiologia, com a filial de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, de la qual Reventós va ser cofundador. El mateix any Reventós va ser nomenat cap de clínica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, exercint la seva especialitat.
Situats ja als nostres dies hem sentit que les veus d’alguns epidemiòlegs han coincidit a senyalar que els malalts de coronavirus i de tuberculosi mostren símptomes semblants: tos, dificultat per respirar i febre. Ambdues malalties ataquen els pulmons i els agents biològics es transmeten principalment a través de contactes propers. No fa gaire que un laboratori de Saragossa volia provar velles vacunes contra la tuberculosi per si podien ser efectives contra la Covid-19 i, més recentment encara, un estudi preliminar de la Universitat de Virginia, als EUA, hauria mostrat que la vacuna contra la tuberculosi podria ser efectiva contra la soca de virus del SARS-CoV-2… De moment, però, tot plegat no són res més que hipòtesis.
LA MALALTIA DELS ARTISTES
Temps enrere, unes gotes de sang delataven al portador de la fatídica tuberculosi, La prova del mocador era allò que seria ara el test dels nostres dies, la PCR. Vet ho aquí en un poema de Francisco Villaespesa: “Tosiste tanto aquel día, | que enrojeció tu pañuelo, | y, saltando de alegría, | dijiste al dármelo: ¡Ven | y mira!… ¡Gracias al cielo | estoy tísica también!” Al període del Romanticisme (1800-1850), el corrent cultural que comprenia l’art, la literatura i la música, que es va oposar frontalment a la il·lustració i la societat burgesa; es va prioritzar els sentiments a la raó i es mostrava una total indiferència pel món terrenal. Així, doncs, els romàntics i els postromàntics van arribar a idealitzar aquesta malaltia i van fer córrer que provocava una creativitat màxima. Tant els fascinava que la batejaren com la malaltia dels artistes.
Si dura gaire aquesta pandèmia de la Covid, que ens obliga a confinar-nos, que malmet tertúlies, que posa entrebancs a les relacions socials i, de retruc, que limita l’aforament en la exhibició pública dels treballs dels artistes, ves a saber si no s’imposarà una nova formula de decadentisme que ho engegarà tot a fer punyetes.
Jacint Reventós, la seva dona i els seus dos fills amb Pablo Picasso a Cannes el 1956 / COL·LEGI DE METGES DE BARCELONA
Per cert, el doctor Jacint Reventós va comptar entre les seves principals amistats amb un bon grapat d’artistes. De jove ja freqüentava Els Quatre Gats amb el seu germà Ramon. I l’amic més conegut –sens dubte– seria Pablo Picasso, que va il·lustrar alguns llibres d’en Ramon i li va dedicar pintures i retrats “al meu Cintet”, nom que emprava per referir-se al doctor, que més aviat era baixet d’estatura. També va ser un gran amic de l’escultor Manolo Hugué, qui es va instal·lar a Caldes de Montbui, i del ceramista Llorenç Artigas, qui ho va fer a Gallifa. Reventós explicava que aquests creadors li duien sovint alguna de les seves obres al consultori, visita que cobrava, és clar, amb aquells obsequis.L’Ajuntament de Barcelona va concedir al doctor Jacint Reventós la Medalla de la Ciutat com a amic dels artistes i va batejar una plaça, molt a prop de l’antic Zeleste, amb el seu nom. En aquest espai hi ha una placa amb el relleu del seu bust, obra de Pau Gargallo, i una escultura que domina el centre de la plaça, que li va dedicar l’artista santfeliuenc Manel Álvarez Losada.
El Monument a Jacint Reventós a Barcelona de Manel Álvarez Losada / ENFO