El més peculiar de la família és el llatinòrum memento, pres directament sense adaptar

Per concloure la repassada als derivats més coneguts del terme ment que vam fer la setmana passada hem de visitar per força la branqueta de comentar. De fet constitueix la més usual de la família, perquè inclou, per exemple, comentarista –els comentaristes esportius o d’altres especialitats els coneixem d’ençà que tenim televisió a casa, és a dir, de tota la vida–; i ja no parlem de comentari, que vam descobrir a l’escola en forma de comentari de text i hem dut a l’apoteosi amb els comentaris als articles de diari o a les xarxes. Tal com passa sovint, en aquesta branqueta també s’hi amaga un parent desconegut, en aquest cas coment, que no és sinó un sinònim de comentari que no ha fet fortuna. Ara bé, sense cap mena de dubte el més peculiar de la família és el llatinòrum memento, pres directament sense adaptar (és un imperatiu que vol dir ‘recorda’) perquè ve de meminisse, ‘recordar’. De fet és un mot gairebé circumscrit a la litúrgia de missa, car es fa servir per commemorar els vius i els difunts, i tot just treu el caparró de tant en tant en el camp artístic amb l’expressió memento mori, ‘recorda que has de morir’. No ens en queden gaires més. Però substanciosos, això sí. L’última branca que penja de ment és la més llarga, perquè ves per on es tracta de mentir i els seus fills. No deixa de tenir gràcia, aquesta associació, però el cert és que té molta lògica: seria impossible dir mentides sense ment. Mentider, desmentir i desmentiment completen la colla. I au, ara sí, hem arribat a l’últim. Igual que coment, també es tracta d’un terme desconegut, en aquest cas fora del camp estricte de la psiquiatria: amència, literalment “condició de qui no té ment” (evidentment en el sentit de “que no li funciona”). El diccionari generalista la defineix com “confusió mental, idiotesa”, amb aquella aparatositat que solen presentar els termes mèdics fora de l’àmbit específic. A mi me n’ha recordat un de recentment descobert –no per la ciència sinó per mi– que és bradipsíquia, “lentitud dels processos psíquics” (que s’aplica en casos de trastorns depressius o de consciència enterbolida). Bradi- és un prefix grec que significa precisament lent i que també trobem en compostos com bradicàrdia o bradilèxia. Molt bé, doncs ara que ja sabem més coses sobre el misteri de la ment –ni que sigui el filològic–, tant de bo això contribueixi a mentalitzar l’autoritat corresponent que cal prendre’s seriosament la passa de problemes de natura mental que està generant la pandèmia i, de fet, la salut mental en general.

El més peculiar de la família és el llatinòrum memento, pres directament sense adaptar

(Salut) mental (i II)