Halloween no ve a robar-nos la castanyada. La nostra festa és més íntima, més d’interior, de foc, de castanyes, de menjar contundent contra el fred

Si el Halloween us posa nerviosos i la nit del dimecres no us vau disfressar de res –ni que sigui una mica d’ulleres negres o una màscara d’esquelet– i us vau dedicar a retuitejar totes les frases que deien: “Aquí celebrem la castanayada”… aquest article no és pas per a vosaltres. A mi la festa del Halloween m’encanta. Em sembla divertidíssima, sí, però també em sembla profunda i sentida perquè aquesta festa que considereu –i amb raó– invasiva és una celebració pensada per celebrar la vida, especialment la vida dels que ja no hi són, la dels morts. Aquesta tradició que entronca amb la Noche de los muertos mexicana i amb la de moltes altres cultures, permet que aquests esperits, els dels nostres éssers estimats que ja no hi són, ens acompanyin durant unes hores, celebrant que sí, que ens havien acompanyat. No se m’acut una manera més bonica de recordar els morts de cadascú que celebrant la vida que van tenir i, sobretot, la que van compartir amb nosaltres. Que aquest record hagi mutat –per a felicitat de les criatures– en difressar-se de fantasma o d’esquelet en alguns països com els EUA o ara el nostre, no ens hauria d’estranyar tampoc. Disfressar-se, convertir-nos nosaltres mateixos en un d’aquests morts, és una manera d’allunyar la por, de convertir el terror en festa, de treure’ns de sobre el pànic a una desaparició ben i ben real, la d’un mateix, la mort en majúscules. El riure mata la por. I disfressar-se és festa, és conya i és allunyar, ni que sigui durant una nit, la por de la mort. Aquesta nit ha estat màgica per a moltíssimes cultures I, de fet, sembla que l’origen del Halloween prové d’una tradició pagana, celta, anomenada Samhain, que acomiadava el déu de la llum quan el fred, cap a finals d’octubre, arribava per quedar-se durant uns mesos i els dies es feien curts inexorablement. El comiat, altre cop, com a referència, a la llum, a la vida. No em direu que no és bonic. Halloween no ve a robar-nos la castanyada. La nostra festa és més íntima, més d’interior, de foc, de castanyes, de menjar contundent contra el fred i d’un cert recolliment que ens prepara per a l’endemà, el dia 1 de novembre, el dia de Tots Sants, el dia dels morts, en què més que mai, sembla, els recordarem. No és una manera també –però menys festiva– de preparar-nos per a la mort? A mi, Halloween m’agrada moltíssim. I també la Noche de los muertos. I menjar castanyes a la vora del foc. Que això jo ho feia a la falda de la meva àvia una nit com la del 31 d’octubre. Aquesta àvia que enyoro tant i que tant de bo que per una nit, entre riures i esquelets, em posés de nou a la seva falda.