Sanitaris
La primera curiositat que salta a la vista amb aquesta paraula és que ja no vol dir el que deia. Entenguem-nos: no és que hagi perdut cap significat, és que del sentit principal que tenia fins fa poc –lavabos, dit amb certa voluntat eufemística– ha passat a designar el personal que treballa en hospitals i instal·lacions mèdiques. L’únic que s’ha mantingut tal qual és el color amb què els associem.
Però n’hi ha una altra, de sorpresa. I aquesta, de natura etimològica. Perquè si ens demanessin de quin terme prové sanitari segurament la majoria el relacionaríem amb salut, oi? Doncs no. Deriva de l’adjectiu sa, sanus. Igual que insà, sanejar, sanatori i el sempre equívoc verb sanar, a causa dels seus dos significats aparentment tan contraposats: guarir i castrar (el diccionari té l’amabilitat d’explicar-nos que aquest segon sentit prové de la concepció popular que els animals castrats, sobretot el porc i la pluja, donen carn més bona i abundant). El súmmum d’aquesta ambivalència s’ha atès amb la figura del sanador, que ara mateix designa tant el guru mindfulness que asserena les ànimes com el senyor que va per les masies castrant verros.
Ara bé, el parent sens dubte més interessant de la família és un mot pràcticament desconegut, només a l’abast dels amants de la literatura: vesània, que significa “demència, fúria”. La partícula ve-, que no ens sona gaire, és un prefix privatiu, igual com a- o in- però d’ús menys sovintejat. Si mai us tracten de vesànic/a, sapigueu que us estaran dient que us falta un bull, tot i que serà lícit pensar que qui és capaç de fer servir un arcaisme com aquest, gaire rodó tampoc deu girar.
A còpia de política i mitjans, el mot sanitat s’ha convertit en un habitual del vocabulari col·lectiu, quan per als nostres avis era més aviat culte. En canvi, allò a què jo encara no m’acostumo és al nom d’aquesta companyia d’assegurances que no saps mai com has de pronunciar, si plana o esdrúixola: Sanitas. De vegades tinc la impressió que ni ells mateixos ho deuen saber, i que la gracieta que va voler fer un creatiu publicitari batejant l’empresa amb una paraula –suposadament– llatina els costa molt cara. Si més no jo no em faria mai d’una companyia de la qual no en sé dir el nom. Ara, no em feu gaire cas, tampoc, perquè, suposo que per culpa de l’èxit degut al burocratès, la família que hem vist avui és una de les que menys gràcia em fan de tot el diccionari. Segurament és una mostra de la meva insània mental (aquesta sí que me’n fa, veus?).