Val la pena viure Sant Jordi com un oasi feliç dins un dia convencional

Sant Jordi no hauria de ser mai un dia festiu. Potser us semblarà excedir-se en la catalanitat, aquesta abnegació, però és que tinc l’íntima convicció que és millor la idea de Sant Jordi que el mateix Sant Jordi. És millor pensar en un país que es reuneix al voltant del llibre i la rosa que no pas encallar-te a l’andana de la línia vermella a les 6 de la tarda per culpa de la gernació. De la mateixa manera que és més euforitzant proclamar l’amor amb un post d’Instagram que posant una rentadora. Ep, no dic que no sigui el millor dia de l’any –de Sant Jordi m’emociona absolutament tot, des de l’èxit global d’Irene Solà fins als Jocs Florals de l’escola–, el que dic és que val la pena viure’l com un oasi feliç dins un dia convencional: rebre la rosa al matí, escapar-te al migdia de la feina o plegar un pèl més aviat per fer un petó a la parella, intercanviar llibres, si es pot fer un àpat diferent, treure el nas a una llibreria (tot això sabent que estàs cometent una il·legalitat contra el sistema perquè hauries d’estar treballant). Aquest any, entre els més venuts hi han quedat curiosament un parell d’autors a qui he presentat els llibres en sengles cites amb els lectors. Joël Dicker és un escriptor suís, en tota la seva impol·luta perfecció. Jove i atractiu, amable i complaent, és extremadament professional i absolutament infranquejable. Va arribar a Barcelona que feia dos mesos que presentava l’última novel·la, Un animal salvatge (La Campana), un thriller marca de la casa. Tenia la lliçó apresa i no es va desviar del carril. Només vaig esquerdar la superfície quan li vaig demanar pel jove Joël Dicker a qui els editors li rebutjaven tots els originals. Els ulls se li van humitejar recordant aquell noi insegur, al límit de la depressió, que topava amb un mur rere l’altre i no sabia per on tirar. Maria Nicolau és marro català. És un cicló nascut a la Garriga. Una comunicadora descomunal, amb un discurs original i polític al voltant de la cuina i és una descoberta literària de primer ordre, amb una llengua genuïna i alhora perfectament natural. Per fi algú diu que són extraordinàries les nostres menges casolanes i les mares i àvies que les han conservat. Cremo! (Columna) també és la història d’una noia que durant 20 anys hi posa empenta i il·lusió i és utilitzada i expulsada sense contemplacions pel sistema. Són dues persones que semblarien radicalment diferents, però resulta que no ho són tant: en tots dos casos la vocació és el motor i el rebuig inicial és el que enquitrana el seu èxit posterior. Parlen d’amor i de fracàs, d’esforç i d’il·lusió: al capdavall, mai no estem tan lluny de l’altre com ens pensàvem.

Val la pena viure Sant Jordi com un oasi feliç dins un dia convencional

Relats salvatges