L’any 1042, Gombau va posar el monestir de Sant Miquel del Fai sota la protecció del gran monestir benedictí de Sant Víctor de Marsella

La notícia publicada en primícia a EL 9 NOU que Christie’s subhastava un cartulari de Sant Miquel del Fai no tan sols em va sorprendre, sinó que també em va enutjar. Qui es devia haver apropiat d’aquell incunable? Un document desconegut fins i tot per l’eminent historiador Antoni Pladevall, que tants meritoris treballs ha fet a l’entorn del monestir. Es va celebrar la subhasta de la peça a un preu de sortida de 30.000 lliures esterlines i com a remat final va ser adjudicat per 34.500 [al canvi, 41.737 euros]. Sort que el comprador no va ser un excèntric magnat col·leccionista ni una societat inversora, d’aquelles que tenen bon olfacte i esperen l’ocasió més favorable per revendre’l. El cartulari se’l va adjudicar, doncs, la Diputació de Barcelona, que des del 2017 és la propietària del monestir i de l’espai natural que l’envolta. Com que aquests van estar al cas, des d’aquí els dono l’enhorabona per l’adquisició, que estic segur que satisfarà moltes persones si, tal com tenen previst, d’aquest cartulari en fan una digitalització. La subhasta no es va dur a terme a la sala principal que Christie’s té a King Street, a Londres, sinó que devia fer-se a la segona: la de South Kensington, perquè és en aquesta última on s’hi posen a subhasta peces d’un valor mitjà, més assequibles i per a un ampli ventall de públic. Allà on l’empresari santfeliuenc Pepet Rodés –que va acabar els seus dies fent de marxant d’art del músic i caricaturista Xavier Cugat– ben segur que en coneixia els topants. BENEDICTINS, SACERDOTS, EMPRESARIS I ENTITATS Existeix un document fundacional, del 1006, del cenobi de Sant Miquel del Fai. Però uns anys abans, l’11 de juny del 997, el comte de Barcelona Ramon Borrell i la seva esposa, Ermessenda de Carcassona, van donar al noble Gombau de Besora, de ple domini, l’antiga església de Sant Miquel prop de la cova i els terrenys adjacents. Gombau era un noble molt ric, que només al Vallès ja posseïa el Castell de Montbui i el feu que comprenia les parròquies de Santa Maria de Caldes, Sant Feliu de Codines, Sant Vicenç de Riells, Sant Pere de Bigues, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Julià de Lliçà, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús, així com alguns dominis a Cardedeu i a les Franqueses. L’any 1042, Gombau va posar el monestir de Sant Miquel del Fai sota la protecció del gran monestir benedictí de Sant Víctor de Marsella. Un document d’aquell mateix any, ens dona una mostra del que era Fai, la peça més preuada de Gombau: “Jo, Gombau del castell de Besora, per inspiració de la clemència de Déu, vaig començar a meditar en el dia de la meva mort, i de quines coses donaria compte el dia del darrer judici. I entristit profundament pels meus delictes, vaig començar a preocupar-me de la meva salvació per no caure en les penes de l’infern. Vaig girar la meva vista a Jesucrist, Senyor meu, i a les paraules del seu Evangeli, que diuen: ‘Doneu i se us donarà...” Mogut per aquestes i per altres paraules, vaig començar a servir i a honorar les esglésies de Déu, d’entre les quals vaig elegir-ne una situada entre els termes del comtat de Barcelona i el d’Ausona, i restablerta pel servei de Déu, no feta per mans d’home, sinó per l’admirable voluntat de Déu...” A partir d’aleshores, Sant Miquel del Fai va ser un petit priorat, amb una dotació de cinc monjos, que era depenent d’Isarn, l’abat marsellès que va arribar a ser sant, fins l’any 1567, en què va tenir lloc la seva secularització pel papa Pius V, qui el va posar en mans dels ardiaques gironins. L’any 1835 van deixar de residir-hi sacerdots. Posteriorment, Sant Miquel de Fai va passar a mans privades. Des del 1760 fins al 1901 va haver-hi la continuïtat en el càrrec de diversos membres de la família Tarradellas, als quals van seguir, ja com a propietaris, les famílies Orfila, Rubiés, la societat Espai Natural Sant Miquel del Fai i, actualment, la Diputació de Barcelona. [caption id="attachment_124900" align="alignnone" width="900"] Làmina de Sant Miquel del Fai, al llibre 'Voyage pittoresque et historique de l’Espagne' (1806) / Alexandre de Laborde (1773-1842)[/caption] L’ANÈCDOTA DE JOSEP PLA Des de temps remots, Sant Miquel del Fai ha esdevingut un dels llocs de visita turística obligada a Catalunya, l’altre és Montserrat. Per descomptat que la fama li ha vingut propiciada pel seu entorn natural i per les vistes fantàstiques, les coves, els salts d’aigua formats per les rieres del Tenes i el Rossinyol, el propi monestir... Però també és cert que hi ha influït la visita de literats de renom, que ho han plasmat en les seves publicacions. En citaré només els pioners: Alexandre de Laborde el 1806 va fer els dibuixos –els més antics que s’hagin publicat i que il·lustren aquest article– de Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, que conté diverses làmines de Sant Miquel del Fai. També li va dedicar uns textos força amables Pau Piferrer, el 1839, a Bellezas y recuerdos de España. Víctor Balaguer, el 1850, va publicar un llibre d’excursió, Una expedició a Sant Miquel del Fai. En la seva obra Tres guies, Josep Pla també hi va deixar constància de la seva visita: “[...] el país és insospitat. Es tracta d’una incisió profunda en forma de V enfonsada entre faixes verticals d’una superba alçària. Abandonarem la carretera i a peu per un camí (dolent) arribàrem a l’indret memorable. Un pont vell ens conduí al mirador obert a la roca viva. D’allí estant veiérem el vell cenobi, que avui és un hotel suspès a la muntanya; uns forats oberts en el mur rocós i al fons una vall molt estreta, amb tot d’orenetes que, xisclant, la sobrevolaven. El que no veiérem enlloc fou la cascada. Davant d’aquesta contrarietat, interrogàrem una dona del país i em digué: –La cascada existeix, però només funciona els diumenges. Avui és dimecres, comprèn? Vostè ha vingut un mal dia. Vaig quedar estupefacte. Mai no hauria sospitat l’existència de cascades d’horari fix, intermitent i setmanal. La impetuosa descripció de la cascada feta per Víctor Balaguer –penso– ha quedat molt malparada. –Llavors aquesta és una cascada setmanal, com les revistes il·lustrades i els partits de futbol... –que jo vaig dir a la dona. –Si vostè fos mestre i hagués vingut amb les criatures de l’escola, no vull pas dir que no els l’haguessin ensenyada. Ho solen fer quan arriben els nens o nenes amb els seus mestres. Altrament, la cascada només funciona els diumenges, quan hi ha gent, perquè seria llàstima que els qui han pujat per veure-la es quedessin amb un pam de nas. –Aquesta és, doncs, una cascada setmanal corregida per les exigències de la pedagogia. És divertit... –Es veu que vostè es diverteix amb ben poca cosa –em digué la dona–. Aquí hi ha poca aigua, i, la poca que hi ha, la necessitem per a regar i per a fer una mica d’electricitat. Ara no es pot pas viure sense l’electricitat. Però el cas és que no vol ploure, i no hi haurà cascada ni els diumenges, ni per als nens i les nenes dels col·legis. Si no plou, fumut cascada... I no vaig poder veure la cascada de Sant Miquel de Fai. És un accident geogràfic que està agonitzant.”