Quan paeixo l’actualitat, la meva reacció s’aproparia a la de Michael Douglas a ‘Un dia de fúria’

Doncs això, que a l’estiu tot fa molta més mandra. I, a voltes, fins i tot fàstic. El volum d’actualitat redueix. Sortosament. Però la forma, malauradament, es manté. I la manera com jo rebo, desgrano i paeixo aquests continguts, m’espanta. Perquè, per dir-ho d’alguna manera, la meva reacció s’aproparia a la de Michael Douglas a Un dia de fúria. Sobretot, quan sento la ministra Batet dient que del dret a l’autodeterminació de Catalunya no se’n parlarà perquè “no existeix”. O sigui, perquè no el preveu ni el reglament jurídic constitucional espanyol ni l’europeu. Quins pebrots! Però si el dret a l’autodeterminació és a la Carta dels Drets Humans de l’ONU. I encara que no hi fos. El dret a autodeterminar-se, a decidir el que vols ser, és un dret fonamental de l’home. Una necessitat intrínseca, una voluntat que ens fa dignes. I com a tal, el 1950, l’Assemblea General de l’ONU reafirma aquest principi humà i l’inclou als Pactes Internacionals de Drets Humans el “dret dels pobles i les nacions a la lliure determinació”. La meva fúria ve per dos motius. No entenc que una ministra socialista –socialista, eh!– es negui a parlar d’aquest dret només perquè la carta magna espanyola no ho preveu. I això és d’una pobresa d’esperit majúscula. I, per una altra banda, quan diu que aquest dret “no existeix”, perquè a la Constitució espanyola no hi és. Alerta amb el concepte “no existeix”. És allò que ara està de moda: construir un relat paral·lel a la realitat perquè a base d’insistència es fa creure que és la realitat. És el mateix que el que diuen els del PP i Cs quan demanen prohibir l’exhibició de símbols al carrer per garantir la neutralitat de l’espai públic. Però què és aquesta bajanada? El carrer ja és neutral per naturalesa. I, per això, tothom s’hi sent i s’hi ha de sentir còmode per expressar-se. Jo en defenso l’expressió respectuosa i pacífica. Defenso que sigui el lloc on, com a societat, manifestem les nostres queixes, els nostres desitjos i els nostres somnis. I m’agrada que l’omplim del que creiem, siguin llaços grocs o violetes perquè el carrer ha de ser la punta de llança de la revolució. Aquests dies, una altra injustícia: la pujada d’un 9% de la llum. Els dies de més calor, la llum molt més cara. De debò que no hauríem de sortir al carrer per exigir que a la llum s’apliqués l’IVA del 4%, com a producte de primera necessitat, i no pas del 21%? De debò que no hauríem d’omplir els carrers amb cartells denunciant aquesta vergonya? Ells busquen el relat que el carrer ha de ser neutral per a neutralitzar-nos, però molts ciutadans, amb la seva actitud, els han penjat un cartell simbòlic ben clar: “A la merda!”

Quan paeixo l’actualitat, la meva reacció s’aproparia a la de Michael Douglas a ‘Un dia de fúria’

Santa mandra i a la merda