La polèmica de la setmana arran del canvi de sexe dels pobres segadors de l’himne permet descobrir, per poc que t’encaris a la qüestió amb esperit filològic, uns envitricolls lingüístics certament interessants.

Dèiem l’altre dia a propòsit de fiança que el diccionari, com la vida, no es cansa mai de dar-nos sorpreses. La polèmica de la setmana arran del canvi de sexe dels pobres segadors de l’himne permet descobrir, per poc que t’encaris a la qüestió amb esperit filològic, uns envitricolls lingüístics certament interessants.

I això que la cosa no podria començar de manera més banal. Segar, el verb del qual prové segador (i segadora, per descomptat), és l’anostrament del llatí secare, que volia dir, senzillament, ‘tallar’. Així de senzill. Però la banalitat s’acaba aquí, perquè ara venen les meravelles. D’entrada, la primera és que, lluny de ser minoritari com segurament tendiríem a pensar, té ni més ni menys que una cinquantena de derivats. Per a un verb tan especialitzat no està gens malament. I la majoria tenen el seu què, perquè els directament relacionats amb la feina del camp, i per tant amb els protagonistes de l’himne de Catalunya, no passen de mitja dotzena: sega, segada, segador, segaire, segament i ressegar (fer la segona sega). No és balder recordar, per cert, que segada té una accepció en el futbol: “Acció d’entrar un jugador a un altre, de forma dura i per sota, movent la cama com si fos una falç”. També hi ha un compost molt simpàtic, malauradament en més que desús, segabosses, que dècades enrere, quan encara produíem pinxos autòctons, descrivia el lladre de carrer.

Molt a prop semànticament tenim un substantiu tan bonic com, a parer meu, infrautilitzat: séc (amb diacrític, sobretot): “Senyal que resta en una roba o un paper que, estant plegat, ha estat sotmès a una pressió”.

I prepareu-vos perquè ara ve la més grossa. No diríeu mai quin gènere o espècie d’animals és membre de la família de segar? Doncs ja us ho dic això: els insectes. Per què? Resulta que els llatins els van anomenar així per ser “animals de cos segat, segmentat, amb sécs [vet-ho aquí]”. Per tant, això inclou la discreta família, una altra mitja dotzena: desinsectar, insectació/desinsectació, insectari, insecticida i insectívor.
I l’apartat de les curiositats s’acaba amb el pintoresquíssim verb verdassegar, que voldria dir: “Segar un cereal abans no sigui madur”, és a dir, com el nom indica, verd. Una formació lèxica palesament anòmala, fins al punt que l’etimòleg avisa que “potser es tracta més aviat d’un derivat verbal en -egar de l’adjectiu verdàs, ‘molt verd’ o ‘tirant a verd’, que s’ha relacionat amb la sega”.

La setmana entrant completarem el catàleg amb els parents, diguem seriosos.