Que sigui l’últim trimestre així –que sé que no ho serà–, però que ho sigui.

En silenci i sense por, com es fan les coses importants, els infants han tornat a les escoles. Dic en silenci, sí, malgrat la polèmica estèril de tornar l’11 o el 17 o al febrer. I dic sense por, també, perquè els infants no tenen por de res. O gairebé. O només de coses importants. L’educació del país en marxa, dia a dia, amb gel, distància, torns per entrar i sortir, grups bombolla i mascareta. La santa mascareta que porten vuit hores al dia i com si res.
Després de la gent més gran, els infants han estat –crec– els grans oblidats de la pandèmia. No ho dic sanitàriament sinó humanament, emocionalment. Perquè jo ja puc entendre que com més desconnectats estiguin els avis allà, a les residències, dins dels seus propis aïllaments, més segurs estan. Però també més sols i més tristos i més silenciosos i més morint-se, també, tot i que no de Covid. I perdoneu-me si toco un tema que, per sort, no he viscut de prop i el toco més de sensacions que de veritats, d’opinions més que de certeses. Però les amigues que tenen els pares o mares allà i els saben segurs, també els saben tristos. I espero que les vacunes funcionin i aviat els avis puguin rebre totes les demostracions d’amor ajornades, totes les que es mereixen i més.
El tema dels infants, però, sí que el conec des de la meva veritat, no només des de la meva sensació, i sé que són una mena d’herois i heroïnes. Cinc nens i nenes surten de casa cada matí cadascú al seu destí i amb alegria. Una alegria que, malgrat la Covid, no han perduda. I fan classe amb mascareta i al pati no es troben amb els seus amics i amigues si no van al seu grup bombolla i esmorzen d’una revolada i tenen el pati compartimentat i tu avui aquí i demà, allà. I no han tingut festes d’aniversari –ni seves ni dels companys– ni quedades ni colònies ni res de res. Un curs trist, després d’un estiu estrany, quatre mesos tancats a casa i un tercer trimestre caòtic i on line. I sí, a tot s’hi acostuma una, però als nens els agrada jugar als parcs i quedar amb els amics i socialitzar-se i com ho enyoren. I malgrat tot, que bé aquesta rutina d’escoles i instituts, aquest llevar-se i som-hi, aquest ritme. I si això és possible, a part de per algun miracle de la vida –que, de cinc nens, només n’he tingut un de confinat una setmana– és per la gran organització dels centres educatius, la gran responsabilitat i cura, la gran gestió del curs de la pandèmia, del segon curs de la pandèmia.
Que sigui l’últim trimestre així –que sé que no ho serà–, però que ho sigui. I gràcies infinites a les persones que mantenen en peu les escoles i els instituts i l’alegria d’anar-hi al cor dels infants.