Josep-Maria Roger | 09:18
Opinió

El Josep Maria Ruera compositor ha seguit el fil. El docent, també

Seguint el fil

El mestre Josep Maria Ruera i Pinart (1900-1988), músic, compositor i professor
El mestre Josep Maria Ruera i Pinart (1900-1988), músic, compositor i professor / foto: Arxiu familiar Ruera

Anava des de Riells del Fai a Granollers a fer el Batxillerat a l’Institut i a l’Escola Municipal de Música amb Aureli Font, Joan Coll i Josep Maria Ruera. Tot i que l’Escola d’aquella època estava ja molt definida per la figura de Ruera, no la sé veure sense els altres dos mestres.


A classe, el senyor Ruera podia tocar una fuga de Bach, un fragment d’una partitura d’orquestra, o parlar-nos d’un compositor i teòric alemany com Paul Hindemith. De seguida t’adonaves que estaves davant un músic excepcional que estava al dia dels moviments musicals contemporanis. L’Escola seguia una línia com a filial del Conservatori del Liceu perquè els estudis tinguessin validesa acadèmica, però Ruera ens feia fer el que considerava més adequat a cada moment, com ara peces de llibres del Conservatori de París, per exemple, o el LAZ, un mètode del qual Joan Baptista Lambert, que fou el primer director de l’Escola, era coautor. L’equilibri entre la llibertat de càtedra i l’academicisme.


El senyor Font era meticulós, detallista. D’una exigència que donava llibertat. Al piano, i en tantes coses, com més control tens del que fas, més llibertat. De l’emoció primera de l’obra passaves a la més raonada un cop apresa. Emoció i raonament validant-se mútuament per fixar millor el coneixement. Sense la feina d’aquests mestres –el senyor Coll el vaig tenir poc temps– la meva vida hauria estat una altra.
Ruera és per a mi, doncs, primer de tot, un professor, un mestre que m’impacta. Després descobriria el compositor, l’obra. Una música del lloc, de la terra. I una música personal, pròpia: existencial, com a La Verge catalana; d’arrel fonda, com “Ègloga” –primer moviment d’Empúries–; o música exultant, com Tocs de festa… Identitària, de bon tocar per al músic, idiomàtica per a l’instrument. I una música que tant pot agradar a l’expert com al profà.



No és lloc aquest per estendre’s amb la seva biografia, però sí de dir que Ruera és un exemple d’una carrera que queda dividida, truncada, per la Guerra Civil espanyola, fragmentada just en el moment que més prometia, amb motiu de la selecció, per part d’un jurat amb noms com Ernest Ansermet o Anton Webern, de la seva obra Tres moviments simfònics per ser interpretada per la Banda Municipal de Barcelona durant el Festival Internacional de Música Contemporània (SIMC) que l’abril de 1936 es va celebrar a Barcelona.



A partir d’aquí, la supervivència en el franquisme formant part d’una generació que el va haver de viure en plena maduresa i amb tota la seva cruesa. I el refugi d’un compositor de fora de l’àmbit de Barcelona capital: la sardana com a gènere i la cobla com a instrument. Vet aquí com un compositor inquiet i culte de Granollers troba la manera d’expressar-se: la sardana de concert. I la sardana també com a eina de resistència que la dictadura deixava més o menys fer en pro del folklore español. Ruera explora la cobla fins a integrar-la a l’orquestra simfònica a Empúries. I tanca un cercle. El cercle que va des dels modes medievals mediterranis, atribuïts en origen als grecs –i que la melodia del flabiol ens recorda a cada entrada de sardana balladora–, al diàleg amb la formació europea més genuïna. La travessia d’una dansa que ha esdevingut una idea de país.



Recordo Ruera explicant-nos que la música ha de seguir el fil. Un origen, un desenvolupament, un final. Una coherència. Una lògica interna. El Ruera compositor ha seguit el fil. El docent, també, a través de l’Escola i Conservatori Municipal de Música que porta el seu nom. La seva trajectòria és la d’un filador, un pal de paller. Venim de Ruera. La seva figura aglutina la personalitat, rica, diversa, de la generació del Granollers, terra de músics, que cal no oblidar perquè va originar una tradició musical a la ciutat sòlida que s’ha d’anar adobant. D’aquí la importància del lloc. D’un lloc que amb el dit apunti la lluna de l’excel·lència, que no és un mot per quedar bé sinó per posar-hi el focus.



Ruera va estiuejar els primers anys 80 a Riells del Fai, on hi vaig tornar a coincidir després d’alguns anys. El lloc. Altre cop. Riells del Fai és una de les seves darreres sardanes. I el seu fil continua enfocant la lluna.