Malgrat tot el que els toca viure als que fan la selectivitat, als 17 anys tot és meravellós

Neguits. Dubtes. Incertesa. És el que viuen, ara, milers de joves amb la Selectivitat / foto: Albert Llimós Neguits. Pors. Dubtes. Incertesa. És el que viuen, ara, milers de joves. I el dia clau, el dia D, és dijous vinent. Dijous 22 de juny: el dia que es fan públiques les notes de la selectivitat d’enguany. Recordo viure-ho fa, just ara, 33 anys. La por a la nota final. Els dies dels exàmens. I l’instant previ. Que no és un instant sinó 15 dies de colzes, d’estudi intens. Recordo aquells 15 dies assegut al menjador de casa. Amb els apunts sobre la taula. I la mirada i el cap a cavall de la lletra i la televisió. Perquè recordo que vaig estudiar mirant el Mundial d’Itàlia. 1990. El Mundial de Maradona contra tot Itàlia. El Mundial d’un camerunès. I el campionat d’un sicilià petit, petit. Són tres moments, tres imatges que m’han quedat gravades. D’entrada, el brogit de l’estadi de San Paolo, a Nàpols, animant Maradona en una semifinal que l’Argentina jugava contra Itàlia. El sud del país renegant de la pàtria en defensa de qui els havia donat la dignitat: Maradona. Després, els balls a l’entorn del banderí d’un córner d’un camerunès de 38 anys a l’hora de celebrar els gols. En va fer quatre en cinc partits. Roger Milla, que va dur el Camerun als quarts de final. I va caure eliminat per Anglaterra a la pròrroga en un partit extraordinari. I, finalment, el record del primer petitó de la història. Un davanter petit, petit. Sicilià. De Palerm. Totò Scillaci. Salvatore Schillaci. “El salvador de la pàtria”, li deien. Perquè va començar a fer gols al tercer partit, davant la Txecoslovàquia de Skuhravy i Nemecek, i en va acabar fent sis en set partits. Màxim golejador del seu únic Mundial. La campiona va ser Alemanya, de qui no recordo res. Perquè només recordo allò que és diferent i intens. I Alemanya no ho era. Perquè 33 anys després, només recordo allò que és únic i especial. Com aquests dies de juny en què tot està per fer i tot és possible. Quan amb 17 anys somies assolir la nota de tall que t’obri la porta a un futur meravellós. Malgrat que sigui mentida. Malgrat que, actualment, estudiar una carrera no significa que puguis acabar guanyant-te la vida amb allò en què t’has format. Malgrat viure una precarietat laboral indigne. I malgrat saber que els serà impossible comprar-se un habitatge o, simplement, poder viure sense compartir pis. Malgrat tota la merda que els toca viure, als 17 anys tot és meravellós. I els neguits, les pors, els dubtes i la incertesa d’aquesta nota que esperen, també. Jo els tinc clavats a l’estómac. Per sempre. Amb les imatges d’un Mundial i els records d’un moment que, per a mi, és el millor moment de la vida.

Malgrat tot el que els toca viure als que fan la selectivitat, als 17 anys tot és meravellós

Meravellosa incertesa