L’ortografia a la selectivitat
Aquest divendres es fan els darrers exàmens de selectivitat i, després del sainet amb què ens va obsequiar la setmana passada el Departament d’Universitats i Recerca, sobre si les faltes d’ortografia havien de penalitzar o no en totes les disciplines o bé només en les de llengua i literatura –ara no, ara sí…–, es va resoldre, finalment, fer extensiva la penalització a totes les matèries en què calgui redactar un text, que són bàsicament les humanístiques. Vist el nivell que exhibeixen els nostres joves, trobo que sí, que quants més filtres calgui passar, millor.
Ara bé, hi ha determinats aspectes de l’assumpte que em semblen, si més no, dignes de comentar i n’hi ha que haurien de ser immediatament corregits. Vegem-ho. En primer lloc, les instruccions que es donen és que cada falta d’ortografia en proves de llengua o literatura penalitzi 0,1 punts fins a un màxim de 2. De tal manera que, si un examen amb un contingut perfecte, conté un paràgraf com per exemple El llardí sabia de ragà per que feya tems que no plobia y astaba tot cec (10 faltes si no en comptem més que una per paraula mal escrita), la qualificació pot arribar a ser de 9 sobre 10 perquè només s’hi restarà 1 punt.
Però és que si no és només un paràgraf sinó que és tot el text de dalt a baix el que està escrit amb aquesta ortografia deficient, només s’hi podran restar els 2 punts de topall i, per tant, la qualificació serà de 8. Naturalment, el que acabo d’explicar és caricaturesc, una exageració probablement, perquè no crec que es doni un cas així, però tal com estan redactades les instruccions de correcció, el cas és teòricament possible. Fins i tot, si en un examen s’hi trobessin 300 faltes, només podrien restar-s’hi aquests 2 punts. I en el cas de matèries que no són de llengua o literatura, només 1. En aquest cas, doncs, l’examinand podria obtenir, fins i tot, un 9 si, a banda de l’ortografia, el contingut s’estimés perfecte.
Això sí: després, el problema se’l trobaran a les aules universitàries, problema que, segurament, no podran arreglar els professors universitaris, entre altres raons, perquè no és la seva feina. Però també perquè no sé si tots els professors de geografia o de biologia, posem per cas, deuen estar disposats a suspendre un bon alumne en les seves matèries per aquesta raó, que potser hi ha a qui li sembla insuficient. Un bon alumne, per cert, que és molt possible que acabi com a docent i, per tant, transmetent al seu alumnat aquesta terrible descura en un aspecte tan fonamental com l’ortografia.
Fins quan estem disposats a tolerar el baix nivell dels nostres estudiants? Hi ha disciplines que no poden formar part de la puntuació d’un examen d’aquest nivell. Hi ha habilitats com ara la comprensió lectora, la capacitat d’expressar-se amb claredat oralment i per escrit, el raonament lògic i, naturalment, l’ortografia que, a part de ser transversals, són inexcusables al final del Batxillerat. Per tant, cap alumne que no tingui un nivell acceptable en alguna d’aquestes disciplines no hauria de poder obtenir el títol de batxiller. D’aquesta manera, a les aules universitàries, no caldria haver de suportar determinats nivells, ni haver de consentir que determinats professors universitaris, en un acte de flagrant irresponsabilitat, decidissin obviar la importància de totes aquestes competències i avaluessin únicament continguts a l’hora de concedir aprovats.
Òbviament, però, aquest no és un problema que s’hagi de resoldre a les facultats. A les facultats, ja no hi hauria d’arribar, aquest problema. Per això, demanaria més implicació dels docents en els nivells més bàsics de l’educació en aquestes quatre capacitats. Sobretot a l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i al Batxillerat, però no únicament, perquè les bases s’haurien d’assentar a la Primària i començar a fonamentar-se ja a l’Educació Inicial, que encara que sembli prematur, no ho és perquè no parlo únicament d’ortografia, sinó de quatre habilitats que són instrumentals i, per tant, imprescindibles en qualsevol activitat de la vida d’un adult, oimés si aspira a ser universitari.
Quan exercia com a docent, vaig treballar amb una persona que, davant la sorpresa que li vaig expressar per un aprovat que havia concedit a un alumne que jo creia que hauria d’haver suspès, em va donar per resposta: “Ja el suspendrà la vida…” Però és que no, no…! La societat t’ha encarregat a tu que el suspenguis o l’aprovis! I has de fer-ho amb responsabilitat! Que suspendre un alumne no és un càstig! És informació que li dones! I, sobretot, és que una de les teves obligacions és precisament fer el màxim, d’acord amb les teves possibilitats, perquè la vida no el suspengui! Perquè és molt més greu que et suspengui la vida que no pas que et suspengui un professor. Però és clar, era més còmode eludir conflictes amb l’interessat i amb la família i aprovar-lo.
Mentre les autoritats educatives, la societat en el seu conjunt i, naturalment, sobretot els docents no prenguin consciència que les quatre competències que he esmentat més amunt són fonamentals i inexcusables al final de l’ensenyament preuniversitari i que no es poden negligir sota cap concepte, no serem capaços de començar a construir un sistema educatiu que formi individus capaços i amb un nivell homologable al de qualsevol altre país del nostre entorn occidental.
Però, naturalment, per aconseguir-ho, encara que no sigui una actitud popular, cal ser valents i evitar anar regalant aprovats com si fossin caramels el dia de la cavalcada de Reis. Perquè fer-ho desinforma. Enganya el discent, les seves famílies i la societat en general. I fa un mal favor a l’estudiant, que potser esdevindrà un professional però format sense prou garanties per a exercir amb la qualitat que se n’espera.
I –deixeu-m’ho dir– també dona una idea falsa del grau d’eficàcia del nostre sistema educatiu, que pot aparèixer com a més exitós del que és si hi ha més aprovats dels que toca. O potser és que ja és això el que es vol aconseguir perquè sigui possible, després, fer uns estudis estadístics que edulcorin la realitat i les autoritats responsables puguin penjar-se unes quantes medalles que no mereixen?