Sempre Diego
Doncs això, que soc un fan de Maradona. I em nego a amagar-ho. Origen humil. Quasi pobre. “No vaig tenir cap luxe, però tampoc no vaig passar gana”, ha explicat més d’un cop. Villa Fiorito, al sud de Buenos Aires. Hi xuta la primera pilota. Debuta a primera amb Argentinos Júniors. Té 15 anys. Una criatura. 1979: campió del món juvenil. El fitxa Boca. Campió. És el desig dels grans d’Europa. Aterra al Barça. 1981. Mil dos-cents milions de pessetes: el fitxatge més car del món. 1982. Hepatitis. 1983. Goikoetxea. Quarta jornada de lliga. El dia de la Mercè. Entrada salvatge. Turmell trencat. Anunci televisiu a la platja: “Si te ofrecen droga, simplemente di no.” Dues temporades al Barça. I tres títols, menors: Copa del Rei, Supercopa d’Espanya i Copa de la Lliga. Trenta-sis partits, 22 gols. Dos, de mítics. Vaselina monumental al Petit Maracanà de Belgrad. I al Bernabéu. Rep de Carrasco. Encara Agustín. El dribla. Porteria buida. Atura el temps. Pilota enganxada al peu esquerra. Arriba esverat Juan José. Es llença a terra. Maradona se’l mira. Fa una passa lateral. I el defensa madridista s’encasta a la soca del pal amb la carn d’olla per davant. Maradona acompanya la pilota a la xarxa. Suau. Gol de pitet. El talent sublimat. Marxa a Nàpols. Campió del Món a Mèxic. 1986. La mano de Dios i el gol del segle: es rifa tots els jugadors anglesos. Set anys a Itàlia. Cent vuitanta-vuit partits, 81 gols. Dues lligues, una Copa de la UEFA i una Supercopa d’Itàlia. Dona al sud la glòria robada pel nord. Recupera l’autoestima dels pobres. És Déu per als napolitans. Control antidopatge. Cocaïna. Quinze mesos sense jugar. Detenció a Buenos Aires. L’acusen de tinença i subministrament de drogues. Fitxa pel Sevilla. Desastre. Torna a l’Argentina: Newell’s Old Boys. Mundial dels EUA. Juga dos partits. Control antidopatge. Positiu. Supensió de la FIFA. Es retira a Boca. 1997. Anys després, homenatge massiu. 2001 a la Bombonera, que canta i plora. Maradona, també. “Yo me equivoqué y pagué, pero la pelota no se mancha”, diu amb la veu trencada i llàgrimes als ulls.
2020. Maradona fa 60 anys. L’operen d’un coàgul al cervell. La vida al límit. El geni, tocat. I els records disparats. Els dels seus gols i el seu futbol. I els de la meva infantesa. Quan gràcies a la seva arribada al Barça, el pare va agafar un abonament per veure’l cada setmana. Quan a can Barça els nens encara podíem seure a la falda dels pares i somiar que potser un dia seríem el Pelusa. Un futbolista que Eduardo Galeano defineix de forma extraordinària a El futbol a sol y sombra (editorial Siglo XXI, 2015), un llibre meravellós: “Jugó, ganó. Meó, perdió”.