Sempre, la música! I l’atzar d’un acord perdut, uns versos brillants o unes notes reconeixibles

Doncs això, la música. Sempre, la música! I l’atzar d’un acord perdut, uns versos brillants o unes notes reconeixibles. Tot allò que sona quan menys t’ho esperes. I et dispara els records i revoluciona la memòria. I l’estómac. Com quan cercant coses per les xarxes t’apareix, de cop, el fragment d’una actuació de fa anys dels Estopa i l’Albert Pla al programa Buenafuente. I cantant Joaquín, el Necio. I córrer a buscar el millor disc de l’Albert entre els CD oblidats en un calaix de casa: Supone Fonollosa. I escoltar Añoro. Que és genial. “Se me olvidaba decir si quieres bailar conmigo esa canción tan bonita, aún no existe todavía pero es mi canción favorita: Cómo Camarón.” I cantar-la a crits. I que et brillin els ulls pels records d’un viatge a Màlaga i Granada amb els germans Muñoz i l’Albert Om per rodar El convidat. I reviure aquells concerts que engegaven sempre igual: “Salimos de la cárcel, metemos la primera, en el loro Deep Purple, chirrían las cuatro ruedas.” I sentir-te vell. Perquè aquella era la gira dels 10 anys i, ara, ja en fa 20 que van començar. I voler tornar a tocar el piano, com quan era un nen i estudiava música. I cercar els acords d’alguna cançó fàcil i que m’agradi. I trobar Running to Stand Still, dels U2, i November Rain, dels Guns n’Roses. I que els dits no hi vagin. I emprenyar-te. I abandonar l’intent. Decebut. I posar-te a cuinar el sopar amb la llista de música de l’ordinador en aleatori. I que soni Per la bona gent, dels Manel. I beneir-la, efusivament, malgrat les crítiques d’alguns. I darrera, els Oques Grasses: “I alço el vol, marxo lluny, i què importa si ningú ho entén? El que es pugui dir de mi… el que pensarà la gent… Vull anar guanyant la vida sense anar perdent el temps. Ei! No hi haurà gàbies per tants ocells.” I, immediatament després, en Joan Dausà: “No em deixis caure si se m’emboira la mirada. Porta’m a casa, deixa que dormi sota l’arbre. Torna’m al lloc on la vida bategava i caure no feia mal.” I viatjar a casa els pares, on, certament, caure mai feia mal. I posar la ràdio i que en Ramon Gener parli del Va, pensiero del Nabucco de Giuseppe Verdi, el cor més famós de la història de l’òpera que s’ha convertit en l’himne oficiós d’Itàlia. I pensar en la mare, que el cantava i l’escoltava sempre. Sempre. I sentir el dolor de l’absència. I preguntar-te quan desapareixerà aquest dolor. I no tenir resposta. I plorar. I tornar a la infantesa. I somriure per recuperar a la memòria, encara que de forma efímera, aquell nen que duia sempre una pilota sota al braç somiant ser futbolista.

Sempre, la música! I l’atzar d’un acord perdut, uns versos brillants o unes notes reconeixibles

Sempre la música