Hi ha gent a la presó perquè jo pogués votar l’1 d’octubre del 2017. Avui no fa un any de res. Sempre serà l’1 d’octubre del 2017

Vaig escriure aquest text el 2 d’octubre del 2017. El recordo avui –amb el vostre permís– i hi afegeixo un apunt final: “Va ser un dia molt dur ahir. Molt. Sé que hi ha gent que està feliç i orgullosa per com vam reaccionar com a col·lectiu, i jo també ho estic, però sobretot estic desbordada. Vaig passar-me moltes hores al col·legi electoral de Llinars amb l’Edu, el meu marit, perquè tots dos necessitàvem ser allà on el cor ens deia que havíem de ser. Vaig votar sense problemes, però amb les primeres imatges violentes bombardejant les xarxes socials. I vaig veure la meva mare votar. M’havia dit, per primer cop en tota la seva vida, que volia que l’acompanyés, que se sentiria més segura. I ens vam quedar allà. Hores i hores. Hores de parlar amb tantíssima gent, coneguts i menys, que eren allà o amb qui ens enviàvem missatges: “Com esteu?” “Tothom bé?” “Heu votat?” I parlàvem de les carregues policials a tants llocs... I com pot ser i com pot ser i com pot ser que això estigui passant. I, a la tarda, ens van dir que sortíssim a fora, que venia la Guàrdia Civil, que hi havia 20 furgones rondant per la comarca. I vam sortir. Tothom, en pinya i sense por. I érem a punt. I ens van dir que cantéssim. Ho llegiu bé: que cantéssim. Que els deixéssim passar i que cantéssim. Que no volien ni un ferit més. I vam cantar, encara que al final no van venir a Llinars. Van ser a Sant Celoni i a Vilalba Saserra, però a Llinars, no. Però no vam marxar. Ens vam quedar fins al final. I vaig veure plorar un amic mosso d’esquadra que venia del col·legi de Dosrius, repugnat i trist pel que havia vist. Es va abraçar a la seva dona. I a nosaltres. I vaig plorar també. I finalment vam marxar a casa i vaig plorar encara més en veure les imatges esfereïdores i, sobretot, en escoltar els polítics espanyols. La meva filla es va adormir al meu costat al sofà i el meu fill es va adormir a molts quilòmetres de casa i sé que no vull per a ells un país com el que tenen ara. Que ha de ser millor en tot. Que el país que vull és el de la gent amb braços alçats protegint el dret a votar. Gent que cantava i votava. Com la gent de Llinars. Avui a l’escola han cantat Imagine al pati i han parlat de la violència. Avui Europa dissimula. Avui la premsa espanyola menteix. Avui l’equidistància em sembla ridícula. Avui he plorat de nou i he vist plorar molta gent llegint un manifest de condemna als actes d’ahir. Avui no he volgut sentir parlar de “duis” ni de “diàleg” ni de res. Avui penso en les persones ferides, algunes vistes en vídeos que em giren no l’estómac, no, l’ànima del revés. Tornant de l’escola dels meus fills, ara fa poc, on han anunciat també que secunden l’aturada del país, a la pista annexa de Llinars, allà mateix on vaig passar-me tot el dia d’ahir, he vist que hi han penjat una pancarta que diu: “Fora les forces d’ocupació.” Som l’any 2017. Avui encara no és l’endemà de res. Mai ho serà. Sempre serà 1 d’octubre.” Aviat serà 1 d’octubre del 2018. On vam votar, ara es diu Pavelló 1 d’octubre. No sé què pensar d’Europa. Els polítics espanyols em continuen fent plorar. Continuo volent un país diferent. I perdoneu-me. Ja sé que no se sap exactament què fer amb el dilluns d’aquest any. Que si vaga, aturada, festa, manifestació o què carai, però amb mi no hi compteu per a sopars populars, lectura de manifestos i converses banals. Hi ha gent a la presó perquè jo pogués votar l’1 d’octubre del 2017. Avui no fa un any de res. Sempre serà l’1 d’octubre del 2017.

Hi ha gent a la presó perquè jo pogués votar l’1 d’octubre del 2017. Avui no fa un any de res. Sempre serà l’1 d’octubre del 2017

Sempre serà 1 d’octubre del 2017