Amb els anys s'han desertitzat, no coneixem els veïns i sempre hem d'agafar el cotxe

No calien campanetes a la porta. Quan la Juana venia a comprar a casa engegava a parlar abans del dring, com una descàrrega de metralleta. A la tardor es presentava amb una crema de carbassa que mai ningú ha superat. Amb l’Angelina era més complicat perquè al matí no es posava l’audiòfon i allò semblava un gag del Tricicle però a crits. El marit de la Pilar ens ha demanat que no li venguem més cerveses, si us plau, que té un problema, i per nosaltres no haurà de patir. En Pere baixa tres vegades cada dia a comprar una sola cosa, ben bé per distreure’s i fer-la petar. El pròssia del barri entra corrents a la botiga perquè té taquicàrdia i necessita una ambulància. S’ha acollonit. La meva mare li atansa el telèfon i l’adverteix que si no vigiles acabaràs malament. Si dibuixéssim sobre paper els camins que fèiem vint o trenta anys enrere en la nostra rutina, m’imagino que en sortiria una trama plena de línies en totes direccions, com un mandala. En canvi, si avui ens poséssim un radar a sobre –o, millor dit, al cotxe– és probable que les línies fossin molt més subratllades: casa-escola-feina-casa-súper. Hem optimitzat el temps limitant les interaccions socials més properes, sobretot el qui-és-l’últim i el cabàs. Resulta que no tenim temps d’anar a peu, ni d’esperar. I amb els anys, els pobles s’han desertitzat, no coneixem els veïns, els carrers semblen més foscos, el barri està mort i, per tant, hem d’agafar el cotxe sempre, sigui per anar a treballar o per un enciam –sobretot, de quilòmetre zero. Aquesta setmana, arran del Dia de la Salut Mental hem llegit com l’impacte de la pandèmia ha tingut efectes nefastos en el nostre benestar emocional. El 2020 van créixer un 127% els trastorns d’ansietat i un 33% els casos de depressió i altres malalties mentals. Els intents de suïcidi es van multiplicar el 195%. És tan greu, que La Marató es dedicarà a la salut mental i la Generalitat crearà als CAP la figura del referent en salut mental de la comunitat. Als Països Baixos, vora el 60% de persones més grans de 75 anys diuen patir una “soledat total”. Per això, grans empreses i el govern neerlandès han pensat fórmules per trencar l’aïllament. Una cadena de supermercats ha creat la “caixa per xerrar”, on la dependenta podrà conversar amb la clienta, i una empresa de missatgeria de Rotterdam alertarà dels casos de soledat que trobi perillosos. Són dues idees que certifiquen que som una societat malalta. Perquè aquesta xarxa que ens feia la vida menys miserable i solitària, que ens socialitzava i ens sostenia, ja la teníem: se’n deien pobles, botigues i veïns. I jo encara els recordo.

Amb els anys s'han desertitzat, no coneixem els veïns i sempre hem d'agafar el cotxe

Se’n deien pobles