La nostra llibertat és això, poder decidir, des del més quotidià a les coses més transcendentals

Dimarts, 10 d’abril de 2018 Tarda He descobert el grup de música de Les Kol·lontai. M’agrada el seu nom i que el seu primer disc es digui Cançons violetes. Les paraules importen. Aleksandra Kol·lontai va ser una activista de la Revolució Russa, la primera dona ministra i una gran defensora de la causa feminista. Les Kol·lontai –Sílvia Comes, Meritxell Gené, Ivette Nadal i Montse Castellà (a la foto d’aquest article)– són cantautores que posen música a textos de dones compromeses literàriament i socialment, dones d’abans i d’ara, com Montserrat Abelló, Rosa Fabregat, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Mireia Calafell, Sílvia Bel... Dones que canten cançons feministes i de llibertat. M’he enamorat de la cançó Decidim i dels seus versos: “Decideixo el color de la camisa, decideixo si avui menjo carn o peix, decideixo ser rebel o ser submisa, decideixo caminar o fer el mateix... decidim que el món no espera, decidim no ser vassalls... decidim el color de la bandera...”. La nostra llibertat és això, poder decidir, des del més quotidià a les coses més transcendentals. Aquest vespre ens tornarem a concentrar a la plaça de la Vila, contra les detencions de membres de CDR. No ens en cansarem, no ens cansarem de cridar i de manifestar-nos per la llibertat dels presos polítics, perquè puguin tornar els exiliats i per implementar la República. Els CDR som un moviment cívic, pacífic i transversal. Som els veïns que sortim al carrer perquè volem que se’ns escolti, se’ns respecti i que treballen per a la República des dels barris. Ens volen criminalitzar i titllar de violents perquè saben la força que té el poble i la volen reprimir, però per més que diguin: els carrers seran sempre nostres. Divendres, 13 d’abril de 2018 Tarda He tingut a les mans, per primera vegada, el llibre Montseny eròtic, ell quart recull de relats del Grup d’Escriptors del Montseny on surt publicat el meu relat El tren de mitjanit. Ben aviat vindran les presentacions, la primera el divendres, 20 d’abril, a Sant Pere de Vilamajor; el diumenge, 22 estarem a la Porxada de Granollers a la trobada d’autors de la comarca i el dia de Sant Jordi, a Santa Maria de Palautordera. Dissabte, 14 d’abril de 2018 Migdia És migdia i mentre trastejo per la cuina escolto el programa El divan de Sílvia Cóppulo. Entrevista el psiquiatra Luis Rojas Marcos. En una de les seves primeres confessions, diu que va ser un nen hiperactiu i explica tot un seguit de coses que per a mi són molt familiars. Jo vaig ser una nena molt moguda, bona nena, sí, però un nervi. La meva joguina preferida era la bicicleta, a molta distància de qualsevol altra. M’agradava fer cabanes, anar a la riera a xipollejar amb l’aigua, jugar amb la sorra, córrer pel mig dels camps d’ordi fent laberints, enfilar-me als arbres... Sempre em va costar molt estar-me quieta, molt. Ningú em va diagnosticar, però el meu perfil era el d’una nena hiperactiva, crec que encara ho soc. Però vaig tenir una mare molt comprensiva que mai va pretendre que fos de cap manera en especial, simplement feliç. I em va permetre créixer i madurar al meu ritme. Curiosament, és la mateixa reflexió que feia Luis Rojas Marcos, quan deia que va tenir una mare que el va saber valorar com a persona i veure en ell el que els altres no veien. Si tens un presseguer i estàs entestat que faci taronges serà sempre una frustració, perquè això no passarà mai, però el dia que entenguis que és un presseguer i comencis a valorar-lo com a tal aconseguiràs poder-ne treure els préssecs més exquisits, aquells que ni en el millor dels teus somnis haguessis imaginat. Diumenge, 15 d’abril de 2018 Tarda Aquest matí, en la manifestació per la llibertat, m’he tornat a sentir orgullosa del meu país i la seva gent. Gent perseverant, creativa i amb empenta, que s’alça una i mil vegades per continuar endavant amb fermesa. Ja no som la revolta dels somriures perquè l’Estat espanyol ens ha donat molts motius per no somriure, però continuem movent-nos des de l’amor i això és molt important. I aquesta sí que és la gran diferència, perquè davant nostre tenim un estat repressor mogut per l’odi. Escoltant la Companyia Elèctrica Dharma interpretant La gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dona gana he pensat que era la banda sonora perfecta pel dia d’avui, i no m’he pogut estar de penjar el vídeo a l’Instagram.

La nostra llibertat és això, poder decidir, des del més quotidià a les coses més transcendentals

“Senyors que maneu tant, si escopiu el cel us caurà a la cara”