L'origen no té cap misteri: prové de 'sec', del llatí 'siccus'

'Anacoreta' gravat de Marià Fortuny (1838-1874) / dipòsit: Museu Nacional d'Art de Catalunya Les restriccions que s'acaben d'agreujar una mica més ja fa setmanes que estan en funcionament, per això el mot el vam fer rodar ara fa un mes (de fet va estrenar l'any). En canvi, la sequera que tenim a sobre des de fa tants i tants mesos encara no havia aparegut en aquesta columna, i això sí que no pot ser. De manera que aquesta setmana li toca (i tant de bo no hi torni mai més). L'origen no té cap misteri: prové de sec, del llatí siccus (i aquí permeteu-me un breu excursus d'homenatge al mestre Camilleri: a la primera novel·la seva que vaig traduir hi sortia un mafiós que tenia per malnom u' siccu, el sec, el magre, l'escanyolit. La llengua siciliana, menys evolucionada que el català per raons polítiques, manté una proximitat al llatí que paradoxalment la fa força entenedora). Ben mirat, es pot dir que tota la família n'és lliure, de misteri, perquè els derivats són força previsibles. Començant per la primera branca, la d'assecar, que si alguna curiositat té és la mala anomenada (merescuda) d'haver-li pres molt de camp semàntic a eixugar; de fet, si la interferència no fos tan poderosa és probable que avui, de la màquina que eixuga la roba un cop passada per la rentadora, no en diguéssim assecadora sinó eixugadora. La mateixa previsibilitat es repeteix en el verb següent, dessecar (amb quatre derivats: dessecació, dessecament, dessecant i dessecatiu), un verb que, com a molt, podria tenir la gràcia d'haver anticipat artificialment el gran desastre que després ens ha arribat naturalment, via canvi climàtic (tot i que ben mirat, de natural el canvi climàtic en té ben poca cosa). Pel que fa als adjectius, que venen a continuació, no desmereixen gota en aquesta qualitat de família sense sorpreses: ressec ens proporciona ressecar, ressecada i ressecament. Tot normal. I, finalment, amb els substantius la cosa s'anima una mica. No pas quant a la forma però amb el contingut sí. Secà, per exemple, és un mot de gran potència en contraposició a marina, molt més sonor que no pas interior. Per la seva banda, secall i secalló compten tant amb el sentit literal de 'magre, prim' com amb els figurats en el camp gastronòmic: un secall és un melindro i de secallona en són les figues, les olives i, per descomptat, les llonganisses. I si no fos que se'ns acaba l'espai entraríem directament a matar amb el cas que afecta la sequera. O sigui que ho deixem per la setmana entrant.

L'origen no té cap misteri: prové de 'sec', del llatí 'siccus'

Sequera (I)