Ser de poble
He sortit a caminar amb la meva gossa. El camí ral que va de Llinars a Sant Antoni de Vilamajor. El dia sembla una mica més llarg últimament i he sentit la necessitat d’endreçar els passos i la ment. És un camí que els llinassencs caminem sovint i em temo que també els de Sant Antoni. A peu o en bicicleta, amb gos o sense, té aquella mida i aquella dificultat que el fan apte per a tothom.
Al primer revolt ja em saluden dues cares conegudes. Una em pregunta per la mare, que diu que ja sap que és de viatge, i l’altre em diu que l’obra de diumenge passat a la tarda al Teatre Auditori Llinars (TA), la Història d’un senglar, li va agradar molt. Els responc que a mi també, que quina meravella de treball actoral, i em demanen que els en recomani una per tornar aviat. Ens acomiadem amb somriures.
Una mica més endavant, prop de la font, hi trobo una veïna. Acaricia la gossa, tranquil·lament, i em parla de les seves cames, que sembla que van millor després de l’operació. Va a poc a poc però la veig forta. Li dic i se n’alegra. També em trobo aquell matrimoni encantador amb qui coincidim a piscina. Em diuen que ja em van veure el dilluns i que ja van saber que ja em trobava bé. Que quan no em veuen a piscina sempre diuen: “Què raru la Martori avui, que no ha vingut.”
És curiós com podem saber tantes coses de les persones amb qui només compartim poble. I és curiós que tant saber dels altres no em sembli malament aquests dies. M’he anat acomodant, amb els anys, a aquest tarannà de xarxa, a aquest anar trobant sovint les mateixes cares i saber d’on són. Evidentment no de tothom amb qui em creuo, només faltaria, que això és Llinars del Vallès no pas Gisclareny, però sento una sensació de pertinença que quan era més jove no m’agradava gens. Aleshores renegava de certes petiteses, de certs pensaments que jo considerava una mica tancats; ara somric amb certes petiteses i m’he fet meus, potser, aquests pensaments.
Soc de poble, ho reconec. I aquest ser-ne, tan tranquil, tan poderós, m’agrada molt últimament. M’agrada el públic del TA, les dones de l’aquagym de la piscina, la veïna, la del bar, els del swing dels dimarts i ser part una mica d’aquest teixit, d’aquesta vida tan important.
Caminem els camins rals i celebrem que sabem el nom dels nostres veïns i on fan el pa més bo. Ser de poble és, em temo, una cosa a celebrar.