Costa sentir-se d'un lloc si hi tens més records conjugats en passat que accions en temps present

Ser de poble no és un actiu patrimonial / foto: Xuanduongvan87 / Pixabay La font on anàveu a buscar aigua, el bosquet on caçàveu papallones amb un celebret, la barra on vas aprendre què era el calimotxo; tothom té la seva mitologia de la joventut rural fixada a la memòria amb aquella laca penetrant que feia boira baixa a les perruqueries d’àvies de marcat setmanal. És fascinant mesurar el pas del temps a partir de les coses que has deixat de fer, perquè ja no existeixen o perquè t’has fet gran. De tanta literatura que se n’ha escrit, d’aquesta nostàlgia de pagès, entranyable i salvatge, s’ha acabat mitificant i és llegenda. Potser per això hi ha urbanites que es deleixen per tenir un poble on tornar, en especial per vacances. Ser de poble fa estiu. Qui no té poble, se l’inventa. És molt millor, és clar, perquè tenen el gust de triar i remenar entre llocs icònics i paratges idíl·lics. N’hi ha que trien el poble d’uns amics que visiten sovint o un lloc on van sempre de càmping. Per als qui tenen més sort (o herència), hi ha el fenomen de la segona residència que permet trasplantar artificialment la família en algun lloc preferit i, si els anys acompanyen, fabricar-hi records bonics. És curiós, perquè mentre que els qui van a un poble cada cap de setmana senten que aquell és el seu lloc, els que realment són nascuts allà els consideraran de fora durant generacions. És fàcil treure’n paral·lelismes. Qui és de poble poques vegades pensa que té un poble en el sentit urbanita i glamurós i desestressant del terme, perquè mai l’ha triat, ni ha deixat de tenir-lo. Ser de poble no és una tara, però tampoc té res a veure amb cap ideal: aquí hi has perdut els avis, hi has suspès curs i t’hi has avorrit sobiranament. Ser de poble no és un actiu patrimonial. No té res a veure amb inversions ni paisatges, té relació amb el pas del temps. També amb la constància: s’ha de practicar cada dia o es perd el fil del safareig perenne i secret que va començar a l’inici dels temps. Per això costa sentir-se d’un lloc si hi tens més records conjugats en passat que accions en temps present; tornar-hi és com fer un viatge amb vagoneta pel decorat en moviment de la infantesa o l’adolescència però amb l’estranyesa afegida que provoca que tot hagi canviat tant. Ja no hi ha botigues, no hi ha ambient, no hi ha canalla jugant per aquí? Ser de poble és desmitificar el poble i de vegades és celebrar el poble. La major part del temps és ni tan sols pensar-hi, perquè el portes incorporat a tot arreu on vas, i ja prou que es nota amb la cantarella. Del poble se’n pot dir però no se’n vol sentir, perquè sempre serà el paisatge de la teva mitologia seleccionada, malgrat que ja no quedin ni fonts cabaloses, ni papallones volant, ni nits sense final.