Acceptar les nostres limitacions impossibles de canviar, canviar les que sí i acceptar fins on podem arribar de veritat hauria de ser assignatura obligatòria

Tinc la teoria que la veritat no existeix. Abans que us poseu les mans al cap... permeteu-me que us ho expliqui: la realitat existeix. Això sí. Les coses passen. I passen d’una manera. I les paraules es diuen com es diuen i els dies tenen la temperatura que tenen. Cert. La vida i, per tant, la realitat s’esdevé, existeix, d’una determinada manera. El que no és tan clar és que aquesta realitat es pugui considerar la veritat de les coses. La veritat del que va passar, del que és. D’una conversa en què es va dir “A, B i C” jo puc tendir a recordar només “A i C” i la persona amb qui vaig parlar centrar-se en “B” només. Es van produir les tres coses? Sí. Aquesta és la realitat del que va passar, però la meva veritat i la veritat del meu interlocutor no seran les mateixes entre elles i cap de les dues serà com la realitat del que es va esdevenir. Hi esteu d’acord? Això també ens passa, estimats i estimades, amb l’autopercepció. Ens veiem d’una manera diferent de com som. És així. No parlo ara de patologies o de problemes de salut profunds a nivell mental que transformen la percepció de la realitat, no. Parlo del dia a dia. Del creure’ns que som més grassos o prims o més guapos o lletjos o més llestos o no. Aquesta autopercepció esbiaixada ens portarà problemes sempre. Bé perquè actua com a sabotejador intern dient-nos que no podem fer tal cosa o que no mereixem tal altra o bé perquè ens farà de trampolí en una piscina sense aigua. Perquè creure’s que un és més del que és en realitat només porta problemes perquè la realitat –que no pas la veritat– és la que és i és implacable. Creure’m jo que soc una gran escriptora –per cert, ja heu reservat a la vostra llibreria la meva última novel·la que acaba de sortir d’impremta gràcies a l’editorial Alpina?– només em portarà decepcions. Perquè no ho soc. Creure’m que soc una dona que pot fer front a tot i que alhora és la millor professional, la millor mare i madrastra, la millor parella i filla del món només m’avocarà a la frustració. Perquè tampoc no ho soc. Quina línia més cabrona la que separa el creure en un mateix –imprescindible!– i el creure’s el que no és. Ser qui som. Voler ser qui som. Acceptar les nostres limitacions impossibles de canviar, canviar les que sí i acceptar fins on podem arribar de veritat hauria de ser assignatura obligatòria. Algú en fa classes? En conec més d’un –servidora inclosa– que li convé.