Set capes
Aquesta setmana la meva filla ha fet un any. I, ja ho sabeu, a can Marinada els aniversaris són igual a efemèride, i efemèride és igual a balanç. Endavant, doncs, amb el balanç (m’imagino una bàscula entrant a escena, caminant maldestrament com un ànec).
Els meus dos fills es porten dos anys i van néixer per cesària, i entremig van aprofitar la mateixa cremallera per treure’m un mioma de la mida d’un ou d’estruç (m’imagino el cirurgià entrant amb un matxet i obrint-se pas entre la vegetació per desbrossar el camí original, envaït pels esbarzers). La primera cesària, la del nen, va ser forçosa per una condició morfològica que impossibilitava la via natural (a banda de l’ou d’estruç); la segona, la de la nena, ara fa un any, va ser inevitable perquè al meu cos no li va donar la gana de posar-se de part i, amb tanta obertura prèvia, tampoc convenia forçar les entranyes a una inducció que no estaven preparades per sostenir. Per tot plegat, i perquè suposo que no hi haurà tercera ronda, no he pogut descobrir en aquesta vida què és donar a llum de manera natural, i he hagut de picar la pedra necessària per no sentir que la meva experiència ha estat d’alguna manera incompleta.
En el curs de prepart que vam fer en el primer embaràs, les últimes sessions anaven orientades al moment del part. Jo ja sabia que em farien cesària, perquè la cosa ja no tenia marge de millora, i em vaig menjar entre llàgrimes les explicacions de la llevadora sobre el que seria l’experiència més transcendental de les nostres vides: el part natural. Tot plegat amanit per una mena de silenci o fins i tot menyspreu envers la possibilitat d’una cesària, que evidentment no és el procediment desitjable, però és una realitat (al voltant d’un 30% dels parts a Catalunya ho són). Jo ja ho sabia, però moltes de les dones del curs no, i van sortir d’allà amb la romantització pels núvols i els apunts presos per a un esdeveniment que no tindria res a veure amb l’experiència que viurien, i sobre la qual no sabien absolutament res. Una cesària també és un part, també és un moment transcendental, i hauríem de començar a mirar-la de cara.
Sabíeu que la cesària és l’única cirurgia major sense dret a baixa mèdica? T’obren set capes de ventre, però no tens baixa mèdica. Tot el temps de recuperació que necessites se’t descompta dels dies de permís de maternitat, que teòricament són per tenir cura del nadó, però, com comprendreu, no pots tenir cura d’un nadó si no pots tenir cura ni de tu mateixa, i pobra de tu que et vingui un esternut. Sabeu quantes nits vaig passar a l’hospital després de les cesàries? Dues. I després de la miomectomia? Quatre. El doble. I no tenia cap nadó estabornit a sobre, no m’havien obert l’úter, no em trobava davant de l’enorme mur de la lactància i no tenia les hormones del postpart fent-me estralls al caparró. Trenta dies de baixa mèdica per l’operació. Zero dies de baixa mèdica per la cesària. Quants dies creieu que s’establirien si fossin els homes, els que expulsessin criatures per la panxa?
Malgrat tot, he tingut sort, perquè les meves dues cesàries van ser programades, havia tingut temps de mentalitzar-me i fins i tot de fer un pla de cesària (l’equivalent al pla de part que et fan fer per als parts naturals, on pots triar fins i tot quina música vols que soni mentre dilates, però que en el cas de les cesàries, oh, sorpresa, no existeix). He repassat el pla que vaig redactar, sense cap model del qual partir (freestyle!), i hi demanava coses com: que no se’m lliguessin les mans (se’m van lligar); que tan bon punt nasquessin, se’m posessin les criatures a sobre (només els vaig poder fer un petonet); que pogués ajudar a treure’ls amb les meves mans (les tenia lligades); que s’endarrerís al màxim el pinçament del cordó umbilical (“noia, som en un quiròfan, hem d’anar per feina”), que la primera revisió es fes al meu costat perquè els pogués veure (només els sentia plorar mentre em cosien). I, malgrat tot, van ser experiències fantàstiques, perquè va ser el moment en què els meus fills van arribar al món, entre l’oloreta de la meva carn cremada pel bisturí elèctric i la felicitat atuïda i psicotròpica que sentia i que atribueixo a algun tranquil·litzant que em devien xutar (sense comunicar-m’ho).
Embarassada del primer, jo deia que no pariria, sinó que “me’l traurien”. Va ser una amiga, que justament ha passat per tres parts vaginals, la que em va dir que fes el favor de canviar el discurs i de creure’m que, fos com fos, tindria un part. El meu, el nostre. Únic entre tants i plenament vàlid. Una cesària ha de ser una experiència completa, que tingui en compte tant la transcendència del naixement com la complexitat de la intervenció quirúrgica. No hauria de ser tan difícil entendre que aquestes dues dimensions han de ser plenament respectades. Aquesta setmana la meva filla ha fet un any i, per tant, un any de la meva segona i última cesària. L’aniversari no és meu, però el desig és clar: deixem d’obrir les panxes de les dones sense obrir els ulls a tot el que hi passa.